Va pujar al terrat amb el cubell als dits per recollir la roba i amb el
palmell de la mà fent una visera per protegir-se del sol.La llum era
blanca, mediterrània, colpidora i la noia esperava que la calor hagués
fet la seva feina amb la roba mullada. El vent feia de les seves i els
seus llargs cabells rossos se li posaven davant de la cara.Des d'aquell
indret va copsar d'una mirada el paisatge amb els seus ulls blaus de
mar profund.Va adonar-se que l´alçada i
la llunyania feien miracles. Aquelles onades que al matí la marejaven i
semblaven inabastables quan estava asseguda a la barca, es convertien
en un tranquil llençol blau marí tacat de línies blanques. Una de les
peces de roba esteses li va propinar una fuetada a la cara, fent-la
baixar dels núvols.Les tovalloles, els tovallons i les estovalles
blanques estesos al filat havien agafat vida i es movien al ritme marcat
pel vent., fent figures fugisseres, acaronat-se els uns amb els altres i
a voltes posant-se horitzontals amb els cops de tramuntana. Va agafar
la primera peça de roba de l'estenedor per treure la pinça de fusta que
la subjectava i va tancar els ulls. Dins seu va ressonar la darrera
melodia que havia practicat amb el violí, mentre la seva ànima ballava i
s´assecava al seu compàs.Ara som lliures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada