L'enginyer de mines s´havia tret la corbata. Avui tocava baixar al túnel en construcció, posar-se la granota i el casc blanc. Estaven en les fases finals de la construcció del nou túnel que havia d´unir les dues boques. Gràcies a la seva feina s´escurçava molt el pas entre les valls del Pirineu.
Va pujar al vehicle tot terreny per enfilar costa amunt la muntanya on es trobava la boca sud. Una corrua d'operaris sortien del seu torn mentre altres feien el sentit contrari, vers l'interior. Cares cansades, algunes rialles i algú comentant el darrer partit del Barça amb el Real Madrid.
El vehicle es començà a endinsar en la negror del túnel que s´il.luminava de tant en tant amb fluorescents i les espurnes incandescents del grup de soldadors que unien les varilles d´acer.
Després de passar la màquina Jumbo, l´encarregada de fer els forats pels explosius, van arribar al punt final. La zona restava il.luminada per algunes làmpades halògenes i les llums de la pala que extreien amb un soroll eixordador les roques de la darrera voladura.
Ell i els seus acompanyants van baixar amb la cara tibada. Es van reunir amb els capatàs i van intercanviar algunes paraules a crits tapades pel rondineig dels motors de la pala i els motors d´extracció d'aire.
En aquell moment, just en aquell moment, li van comunicar que en aquelles capes difícils de roca sedimentària havien trobat un fòssil. I no, no podien ésser restes marins o qualsevol altra cosa que els hagués permés avançar amb la voladura.En aquest cas es tractava de les restes d´un avantpassat de l´espècie humana.
-Atenció! Pareu totes les màquines i crideu als especialistes!
L´Ontiveros
en aquells moments estava maleïnt els seus propis osssos per la
situació en què es trobava, en la “tempesta
perfecta”...resumint, segons les seves paraules:
-
“En el pitjor lloc i en el pitjor moment!”
Qui
li havia manat enamorar-se perdudament de la Mar. Ell sempre deia que
li hauria agradat ésser “mariner” de la Marina Mercant com el
seu avi patern, l'Elias i com el seu pare, en Melcior. Però les
circumstànscies l´havien portat després d'estudiar a l´Escola
Náutica de Barcelona a aquell apartat indret de la Bretanya.
Un
minúscul illot de terra vorejat per les més salvatges corrents
marines i els mortífers esculls que havien segat la curta vida de
molts mariners fins que els enginyers navals van decidir la
construcció d´un nou far.
El
far l´havien construït a finals del segle XIX i des de la seva
posada en funcionament havia evitat múltiples catàstrofes
nàutiques. La seva llum clara i transparent arribava tres milles
enllà i el seu batec cíclic calmava als Capitans de vaixell més
inquiets i més intrèpids.
Darrerament
s´hi havien fet millores, un grup electrògen, espais molt més ben
condicionats i s´havia canviat l´emissora de ràdio. Tenien
provisions, lectura i fins i tot internet via satèl.lit!
En
definitiva i segons les seves paraules:
-“Molt
bonic si ets turista i només vas a gaudir d'un dia i de les
magnífiques postes de sol de la Bretanya i fer alguna foto!”
però que acostumava a reblar la frase tot remugant:
-
“Ah, però no és el mateix amb la mar dolenta i si t´hi has de
quedar més d'un dia! Si us plau, si vens a la Point du Raz
emporta't les ulleres de sol! I una capelina també! ”
Malgrat
tot, Ell sabia que aquella vegada era diferent. Li havia tocat fer la
ronda nocturna i ja les seves impressions durant la nit havien estat
desfavorables.El rum rum dels pensaments mentre vigilava la llum del
far i els comandaments de la sala de màquines no el deixaven
concentrar-se. Els seus pensaments eren més bé intuicions que en
algun moment havia de passar alguna cosa fosca i dolenta!
Mentre
avançaven les hores que s´alternaven amb les pauses per vigilar des
de dalt del far amb els prismàtics nocturns, guaitar el trànsit
marítim i apuntar-ho tot en la fulla de registres, mentre remugava:
-”Maleïda
ISO! M'agradaria conéixer al Set Ciències que la va inventar! Ja et
ben juro que li etzivaria unes quantes paraules! ”
I tot de sobte després d'un fort espectec, la llum s´apagà ies
trobà davant de la més inmediata foscor! La tempesta de llamps i
trons havia canviat de rumb malgrat les previsions dels homes del
temps de la FranceMéteo.
-”Maleïts
homes del temps de la FranceMéteo! Si fins i tot el Mauri de TV3 ho
faria millor!”
I el que en principi eren rumors llunyans i una mica de vent, havia
esdevingut una mar brava i agitada que feia trontollar fins i tot els
fonaments del far amb les seves envestides.
Obviament, “les coses dolentes, mai venen soles”. Aquell dia
s´havien conjurat, els astres, l'univers i en “Murphy” per
complicar-li la vida. La porta d'entrada al far havia quedat oberta
de bat a bat pel fort oratge del mar, el grup electrògen havia
deixat de funcionar i inmediatament tots els aparells elèctrics, la
ràdio, internet i la llum. La mar prenia allò que era seu! Estem en
els seus dominis!
-”On diantres vam posar les llanternes d´emergència!
Un crit gutural va sortir de la seva gola:
-”Freddyyyy!”
El
llamp que havia impactat a la finestra lateral del far, en la zona de
l'habitacle ho havia esquerdat tot i Ell, el seu company, en Fred,
jeia de bocaterrosa.
Presa
del pànic i d´un intens moment de solitud, veia tota la magnitud de
la tragèdia que li havia caigut al damunt.
S'
apropà amb una por intensa al cos inmòbil i pàl.lid del seu amic.
No va saber com reaccionar!
En
aquells instants, recordà els fulls de registre i que un gran
vaixell de mercaderies s´apropava a la costa per tal d´arribar al
port de Brest i que en les seves maniobres passsaria molt proper als
mortífers esculls del Point du Raz.
Es
desplomà interiorment! Presa del pànic per segona vegada en menys
de 2 minuts va pujar fins la cambra de màquines per valorar l´estat
de la sala de màquines. I....com no podia ésser d´una altra
manera, el segon grup electrògen, el d´emergència estava parat i
destrossat!
El
seu amic, el far, el vaixell! La seva professió de farer! Tot en
orris! L´unica companyia l'udol del mar i els xiscles de les
gavines.
Sense
forces, ni ganes de continuar, va baixar lentament les escales de
cargol fins la porta d´entrada al far, la porta de sortida al mar!
Ja no s´hi podia fer res! Res de res!
Caram quina setmana! Si m'haguessin explicat que hauria estat tant absolutament intensa no m'ho hauria pas cregut.
He passat de l'il.lusió de conéixer per primer cop a la Nànit, als móns virtuals, paral.lels i desconcertants de Màtrix!
He de dir que la cosa es va començar a tórcer el dilluns quan em van entregar un text sobre les carícies per al seu anàlisi. També vaig descobrir que les carícies poden ésser positives o negatives!
Doncs sembla que l'univers ha conspirat tota aquesta setmana per donar-me carícies en forma de clatellot! I no només a mi!
M´he trobat inmers de nou en una batalla perduda, en un desembarcament sense victòria, sol, en una platja de Normandia, mentre els companys d'armes del batalló pregunten que es pot fer i mentre xiulen les bales per damunt del teu clatell i esclaten les bombes fent ferits aquí i allà, sense gaire més protecció que un parell d'estructures per parapetar-se.
Un dels problemes de rebre carícies d'aquesta mena són els efectes a llarg
terme doncs queden en forma d'esgarrapada emocional. Potser la vermellor
i la ferida es curen però les cicatrius queden en l'invisibilitat de
l´ànima.
Hi ha gent que m´aconsella sàbiament que no s´hi pot fer res! Límits i paciència! Però sant tornem-hi!
Els marines tornen a estar al mar, a la vora de la platja. Marejats i cansats. Però amb una determinació concreta:
A partir del dilluns, o caixa o faixa!
Les paraules tenen la virtud de les llavors que poden germinar quan les condicions són les més adequades. Espero que les condicions de llum, calor i aigua millorin ben aviat, i creixin i floreixin en forma de veritables carícies.
Quan estimar massa és dependre, la solució arriba per estimar-se a un mateix i així s'aconseguir la llibertat.
Són les 12 del migdia de
finals del juliol i sota el sol només un parell d'ànimes. Els avis
ja fa estona que han abandonat les primeres posicions darrera les
tanques groques i miren amb pausada tranquilitat l'inici de les obres
ben asseguts amb una cervesa fresca sota el tendal del Bar més
proper. De sobte comença de nou el repiqueteig estrident i sec
sobre el formigó de la nau mentre un dels obrers aparta amb desgana
les tanques. En un d'aquells petits espais de silenci mentre la
màquina percutora para, el noi fa un xiulet i un gest amb la mà al
conductor del camió .
El vehicle surt amb
pressa amb la seva càrega de runa cap a la deixalleria mentre
s'aixeca un núvol de pols i l'obrer gira el cap i tanca els ulls per
esquivar l'impacte de les partícules a la seva cara.
Sota aquell sol colpidor
de sobte:
Ei Jep! Ei!
En Jep és l'encarregat
de l'obra i normalment es belluga d'aquí a allà donant ordres de
manera nerviosa per què les coses rutllin i sempre alerta del que
fan els treballadors que estan sota les seves ordres. En Jep és alt,
de cabell negre, ben cepat i com de costum no porta la camisa per
estalviar-se el que ell en diu el “moreno paleta”
Què collons
vols ara Litos?
Bé, no sé on
heu deixat l'aigua.
Per això em
crides? Mira que n'arribes a ésser de talós! No us he dit a
primera hora del matí que posaríem l'aigua dins el càntir i que
el deixaríem a la caseta prefabricada que tenim.
Ah, si!
Litos que
m'estàs prenent el pèl? O és que se t'ha rescalfat el casc sota
el sol?
No, Jo no!
Va vinga! Ves a
buscar el càntir i porta'l que tots beurem una mica d'aigua. No
t'oblidis de posar les tanques o ens envairan els Iaios! Ja,ja!
En Carles normalment fa
el que li diu en Jep sense dir ni piu, no li toca altre remei doncs
està en l'escala laboral més baixa dins de l'empresa d'enderrocs
Germans Garcia Pujol SL Encara queden dues hores per plegar i aquella
curta caminada sota el sol fins la caseta per recollir l'aigua
esdevé un petit tresor que cal gaudir-ne. Mentre, en Jep torna
corrents al punt inicial on estava, esbalotat i cridant els més
variats improperis als treballladors que menen la maquinària pesada.
No se us pot
deixar sols ni un moment per què em despisto i ja me l'heu liada! A
veure Cogullada, t'havia demanat que comencessis a treure la runa
d'aquella banda amb la retroexcavadora i no pas que em comencessis
a foradar per aquí.
Es que....
Es que res!
Agafa la retro i carrega el camíó que està esperant. Què no
l'has vist? Potser us hauré de fer passar una revisió de la
vista! Va Cogullada a la feina! Brama en Jep
En Jep no està en
aquells moments per massa històries. L'encàrrec que han de fer per
l'empresa constructora del nou edifici ha d'acabar el dia i l'hora
pactats. No es poden endarrerir ni un dia més del que marca el
calendari en el procés de desenrunament per què això li suposaria
a l'empresa que li dona feina una penalització econòmica. I ja
sabem com comencen i acaben aquestes coses, menys diners per l'amo i
com si fos un efecte dómino, menys diners pel Jep i mensy diners
pels treballadors en la ja seva migrada nòmina....i males cares!
De sobte aquest pensament
sobre els sous quedà interromput i empetitit per la magnitud de la
feina feta pel Cogullada.En una zona on no s'havia de fer cap rebaixa
del terreny, la retro ja havia començat a descarnar la terra que
quedava sota el formigó rescalfat i apareixien unes pedres molt ben
tallades i petits fragments del que semblava un mosaic. En Jep no
se'n sabia avenir del que acabava de veure. Va fer parar totes les
màquines i va fer venir al seus treballadors.
“Houston
tenemos un problema! “ va dir en Jep
No et posis
dramàtic Jep que només són unes pedres cuadrades!
Cogullada què
no hi veus bé? A més a més de fotre el forat on no tocava ets
incapaç d'adonar-te que aquestes pedres que estaven sota la
superfície pavimentada no tenen l'aspecte natural de la roca mare.
No veus que estan tallades per la mà humana
Ah, si! Ara que
ho dius si que ho veig! I fixa't que una mica més enllà es veu
una altra cosa pintada.
Cogullada, no és
“Houston tenemos un problema!” és “Houston tenemos un
problemón!” per què no sé si podrem continuar els enderrocs ni
potser es podrà seguir les obres de construcció del nou edifici.
Hòstia! Què dius
Tio? Jo no em puc permetre estar parat cap dia! Ja saps que si no
treballem no cobrem!
Doncs t'ho
haguessis repensat una mica abans de posar la cullera de la retro
en aquesta zona!
En aquells moments
s'apropava un casc groc, era en Carles amb el càntir ple d'aigua. En
Carles era prim, baixet i una mica desgarbat. Va fer una mirada a la
desfeta en el terreny i li aparegué un somriure a la cara. Es va
rascar el cabell ros que li sortia sota el casc i amb una veu forta
però pausada etzibà a la corrua d'operaris i l'encarregat:
Em sembla que
acabeu de fer un descobriment arqueològic! No veieu els carreus de
pedra tallada i les restes del mosaic. És que no sabeu quina
ciutat trepitgeu? Nois que sou de Mataró, coi! I Mataró és una
ciutat d'origen romà, l'antigua Iluro romana!
