dilluns, 23 de desembre del 2013

L'enginyer i el túnel

L'enginyer de mines s´havia tret la corbata. Avui tocava baixar al túnel en construcció, posar-se la granota i el casc blanc. Estaven en les fases finals de la construcció del nou túnel que havia d´unir les dues boques. Gràcies a la seva feina s´escurçava molt el pas entre les valls del Pirineu.
Va pujar al vehicle tot terreny per enfilar costa amunt la muntanya on es trobava la boca sud. Una corrua d'operaris sortien del seu torn mentre altres feien el sentit contrari, vers l'interior. Cares cansades, algunes rialles i algú comentant el darrer partit del Barça amb el Real Madrid.
El vehicle es començà a endinsar en la negror del túnel que s´il.luminava de tant en tant amb fluorescents i les espurnes incandescents del grup de soldadors que unien les varilles d´acer.
Després de passar la màquina Jumbo, l´encarregada de fer els forats pels explosius, van arribar al punt final. La zona restava il.luminada per algunes làmpades halògenes i les llums de la pala que extreien amb un soroll eixordador les roques de la darrera voladura.
Ell i els seus acompanyants van baixar amb la cara tibada. Es van reunir amb els capatàs i van intercanviar algunes paraules a crits tapades pel rondineig dels motors de la pala i els motors d´extracció d'aire.
En aquell moment, just en aquell moment, li van comunicar que en aquelles capes difícils de roca sedimentària havien trobat un fòssil. I no, no podien ésser restes marins o qualsevol altra cosa que els hagués permés avançar amb la voladura.En aquest cas es tractava de les restes d´un avantpassat de l´espècie humana.
-Atenció! Pareu totes les màquines i crideu als especialistes!

divendres, 20 de desembre del 2013

El far

L´Ontiveros en aquells moments estava maleïnt els seus propis osssos per la situació en què es trobava, en la “tempesta perfecta”...resumint, segons les seves paraules:
- “En el pitjor lloc i en el pitjor moment!”
Qui li havia manat enamorar-se perdudament de la Mar. Ell sempre deia que li hauria agradat ésser “mariner” de la Marina Mercant com el seu avi patern, l'Elias i com el seu pare, en Melcior. Però les circumstànscies l´havien portat després d'estudiar a l´Escola Náutica de Barcelona a aquell apartat indret de la Bretanya.
Un minúscul illot de terra vorejat per les més salvatges corrents marines i els mortífers esculls que havien segat la curta vida de molts mariners fins que els enginyers navals van decidir la construcció d´un nou far.
El far l´havien construït a finals del segle XIX i des de la seva posada en funcionament havia evitat múltiples catàstrofes nàutiques. La seva llum clara i transparent arribava tres milles enllà i el seu batec cíclic calmava als Capitans de vaixell més inquiets i més intrèpids.
Darrerament s´hi havien fet millores, un grup electrògen, espais molt més ben condicionats i s´havia canviat l´emissora de ràdio. Tenien provisions, lectura i fins i tot internet via satèl.lit!
En definitiva i segons les seves paraules:
-“Molt bonic si ets turista i només vas a gaudir d'un dia i de les magnífiques postes de sol de la Bretanya i fer alguna foto!” però que acostumava a reblar la frase tot remugant:
- “Ah, però no és el mateix amb la mar dolenta i si t´hi has de quedar més d'un dia! Si us plau, si vens a la Point du Raz emporta't les ulleres de sol! I una capelina també! ”
Malgrat tot, Ell sabia que aquella vegada era diferent. Li havia tocat fer la ronda nocturna i ja les seves impressions durant la nit havien estat desfavorables.El rum rum dels pensaments mentre vigilava la llum del far i els comandaments de la sala de màquines no el deixaven concentrar-se. Els seus pensaments eren més bé intuicions que en algun moment havia de passar alguna cosa fosca i dolenta!
Mentre avançaven les hores que s´alternaven amb les pauses per vigilar des de dalt del far amb els prismàtics nocturns, guaitar el trànsit marítim i apuntar-ho tot en la fulla de registres, mentre remugava:
-”Maleïda ISO! M'agradaria conéixer al Set Ciències que la va inventar! Ja et ben juro que li etzivaria unes quantes paraules! ”
I tot de sobte després d'un fort espectec, la llum s´apagà ies trobà davant de la més inmediata foscor! La tempesta de llamps i trons havia canviat de rumb malgrat les previsions dels homes del temps de la FranceMéteo.
-”Maleïts homes del temps de la FranceMéteo! Si fins i tot el Mauri de TV3 ho faria millor!”
I el que en principi eren rumors llunyans i una mica de vent, havia esdevingut una mar brava i agitada que feia trontollar fins i tot els fonaments del far amb les seves envestides.



Obviament, “les coses dolentes, mai venen soles”. Aquell dia s´havien conjurat, els astres, l'univers i en “Murphy” per complicar-li la vida. La porta d'entrada al far havia quedat oberta de bat a bat pel fort oratge del mar, el grup electrògen havia deixat de funcionar i inmediatament tots els aparells elèctrics, la ràdio, internet i la llum. La mar prenia allò que era seu! Estem en els seus dominis!
-”On diantres vam posar les llanternes d´emergència!
Un crit gutural va sortir de la seva gola:
-”Freddyyyy!”
El llamp que havia impactat a la finestra lateral del far, en la zona de l'habitacle ho havia esquerdat tot i Ell, el seu company, en Fred, jeia de bocaterrosa.
Presa del pànic i d´un intens moment de solitud, veia tota la magnitud de la tragèdia que li havia caigut al damunt.
S' apropà amb una por intensa al cos inmòbil i pàl.lid del seu amic. No va saber com reaccionar!
En aquells instants, recordà els fulls de registre i que un gran vaixell de mercaderies s´apropava a la costa per tal d´arribar al port de Brest i que en les seves maniobres passsaria molt proper als mortífers esculls del Point du Raz.
Es desplomà interiorment! Presa del pànic per segona vegada en menys de 2 minuts va pujar fins la cambra de màquines per valorar l´estat de la sala de màquines. I....com no podia ésser d´una altra manera, el segon grup electrògen, el d´emergència estava parat i destrossat!
El seu amic, el far, el vaixell! La seva professió de farer! Tot en orris! L´unica companyia l'udol del mar i els xiscles de les gavines.
Sense forces, ni ganes de continuar, va baixar lentament les escales de cargol fins la porta d´entrada al far, la porta de sortida al mar! Ja no s´hi podia fer res! Res de res!

TO BE CONTINUED

dissabte, 2 de novembre del 2013

La setmana del desembarcament

Caram quina setmana! Si m'haguessin explicat que hauria estat tant absolutament intensa no m'ho hauria pas cregut.

He passat de l'il.lusió de conéixer per primer cop a la Nànit, als móns virtuals, paral.lels i desconcertants de Màtrix!



He de dir que la cosa es va començar a tórcer el dilluns quan em van entregar un text sobre les carícies per al seu anàlisi. També vaig descobrir que les carícies poden ésser positives o negatives!

Doncs sembla que l'univers ha conspirat tota aquesta setmana per donar-me carícies en forma de clatellot! I no només a mi!

M´he trobat inmers de nou en una batalla perduda, en un desembarcament sense victòria, sol, en  una platja de Normandia, mentre els companys d'armes del batalló pregunten que es pot fer i mentre xiulen les bales per damunt del teu clatell i esclaten les bombes fent ferits aquí i allà, sense gaire més protecció que un parell d'estructures per parapetar-se.


Un dels problemes de rebre carícies d'aquesta mena són els efectes a llarg terme doncs queden en forma d'esgarrapada emocional. Potser la vermellor i la ferida es curen però les cicatrius queden en l'invisibilitat de l´ànima.

Hi ha gent que m´aconsella sàbiament que no s´hi pot fer res!  Límits i paciència! Però sant tornem-hi!

Els marines tornen a estar al mar, a la vora de la platja. Marejats i cansats. Però amb una determinació concreta:

A partir del dilluns, o caixa o faixa!

Les paraules tenen la virtud de les llavors que poden germinar quan les condicions són les més adequades. Espero que les condicions de llum, calor i aigua millorin ben aviat, i creixin i floreixin en forma de veritables carícies.

Quan estimar massa és dependre, la solució arriba per estimar-se a un mateix i així s'aconseguir la llibertat.

dimecres, 17 de juliol del 2013

Arqueologia emocional (I)


 
Són les 12 del migdia de finals del juliol i sota el sol només un parell d'ànimes. Els avis ja fa estona que han abandonat les primeres posicions darrera les tanques groques i miren amb pausada tranquilitat l'inici de les obres ben asseguts amb una cervesa fresca sota el tendal del Bar més proper. De sobte comença de nou el repiqueteig estrident i sec sobre el formigó de la nau mentre un dels obrers aparta amb desgana les tanques. En un d'aquells petits espais de silenci mentre la màquina percutora para, el noi fa un xiulet i un gest amb la mà al conductor del camió . 

El vehicle surt amb pressa amb la seva càrega de runa cap a la deixalleria mentre s'aixeca un núvol de pols i l'obrer gira el cap i tanca els ulls per esquivar l'impacte de les partícules a la seva cara.
Sota aquell sol colpidor de sobte:
    • Ei Jep! Ei!
En Jep és l'encarregat de l'obra i normalment es belluga d'aquí a allà donant ordres de manera nerviosa per què les coses rutllin i sempre alerta del que fan els treballadors que estan sota les seves ordres. En Jep és alt, de cabell negre, ben cepat i com de costum no porta la camisa per estalviar-se el que ell en diu el “moreno paleta”
    • Què collons vols ara Litos?
    • Bé, no sé on heu deixat l'aigua.
    • Per això em crides? Mira que n'arribes a ésser de talós! No us he dit a primera hora del matí que posaríem l'aigua dins el càntir i que el deixaríem a la caseta prefabricada que tenim.
    • Ah, si!
    • Litos que m'estàs prenent el pèl? O és que se t'ha rescalfat el casc sota el sol?
    • No, Jo no!
    • Va vinga! Ves a buscar el càntir i porta'l que tots beurem una mica d'aigua. No t'oblidis de posar les tanques o ens envairan els Iaios! Ja,ja!
En Carles normalment fa el que li diu en Jep sense dir ni piu, no li toca altre remei doncs està en l'escala laboral més baixa dins de l'empresa d'enderrocs Germans Garcia Pujol SL Encara queden dues hores per plegar i aquella curta caminada sota el sol fins la caseta per recollir l'aigua esdevé un petit tresor que cal gaudir-ne. Mentre, en Jep torna corrents al punt inicial on estava, esbalotat i cridant els més variats improperis als treballladors que menen la maquinària pesada.
    • No se us pot deixar sols ni un moment per què em despisto i ja me l'heu liada! A veure Cogullada, t'havia demanat que comencessis a treure la runa d'aquella banda amb la retroexcavadora i no pas que em comencessis a foradar per aquí.
    • Es que....
    • Es que res! Agafa la retro i carrega el camíó que està esperant. Què no l'has vist? Potser us hauré de fer passar una revisió de la vista! Va Cogullada a la feina! Brama en Jep
En Jep no està en aquells moments per massa històries. L'encàrrec que han de fer per l'empresa constructora del nou edifici ha d'acabar el dia i l'hora pactats. No es poden endarrerir ni un dia més del que marca el calendari en el procés de desenrunament per què això li suposaria a l'empresa que li dona feina una penalització econòmica. I ja sabem com comencen i acaben aquestes coses, menys diners per l'amo i com si fos un efecte dómino, menys diners pel Jep i mensy diners pels treballadors en la ja seva migrada nòmina....i males cares!
De sobte aquest pensament sobre els sous quedà interromput i empetitit per la magnitud de la feina feta pel Cogullada.En una zona on no s'havia de fer cap rebaixa del terreny, la retro ja havia començat a descarnar la terra que quedava sota el formigó rescalfat i apareixien unes pedres molt ben tallades i petits fragments del que semblava un mosaic. En Jep no se'n sabia avenir del que acabava de veure. Va fer parar totes les màquines i va fer venir al seus treballadors.
    • Houston tenemos un problema! “ va dir en Jep
    • No et posis dramàtic Jep que només són unes pedres cuadrades!
    • Cogullada què no hi veus bé? A més a més de fotre el forat on no tocava ets incapaç d'adonar-te que aquestes pedres que estaven sota la superfície pavimentada no tenen l'aspecte natural de la roca mare. No veus que estan tallades per la mà humana
    • Ah, si! Ara que ho dius si que ho veig! I fixa't que una mica més enllà es veu una altra cosa pintada.
    • Cogullada, no és “Houston tenemos un problema!” és “Houston tenemos un problemón!” per què no sé si podrem continuar els enderrocs ni potser es podrà seguir les obres de construcció del nou edifici.
    • Hòstia! Què dius Tio? Jo no em puc permetre estar parat cap dia! Ja saps que si no treballem no cobrem!
    • Doncs t'ho haguessis repensat una mica abans de posar la cullera de la retro en aquesta zona!
En aquells moments s'apropava un casc groc, era en Carles amb el càntir ple d'aigua. En Carles era prim, baixet i una mica desgarbat. Va fer una mirada a la desfeta en el terreny i li aparegué un somriure a la cara. Es va rascar el cabell ros que li sortia sota el casc i amb una veu forta però pausada etzibà a la corrua d'operaris i l'encarregat:

    • Em sembla que acabeu de fer un descobriment arqueològic! No veieu els carreus de pedra tallada i les restes del mosaic. És que no sabeu quina ciutat trepitgeu? Nois que sou de Mataró, coi! I Mataró és una ciutat d'origen romà, l'antigua Iluro romana!


Copyleft David Sanz