diumenge, 30 d’abril del 2023

Pensaments, fantasmes, recordats

 


-Saps què?

-Digue'm Paulina! 
-El veí del quart segona ha ...
-No em diguis! És veia tan bon home.
-Que no vas veure la furgoneta gris als peus de casa?
-Doncs no! La vida és així Tú! Què hi farem!
Jo no en sabia gaire més d'ell que les veïnes. Però molt més després de sentir aquesta conversa fugaç de balcó. La relació que vaig tenir amb ell va ésser d'una sola trobada i una única conversa. Jo estava d'informador voluntari en una carpa al mes de juliol. Era dissabte i el mercat estava bastant ple a les dotze del migdia malgrat que el sol picava de valent. D'entrada era fàcil la tasca. Donar la propaganda en mà i de tant tant explicar el nostre missatge per intentar convèncer. De gent n'hi havia de molts tipus. Des dels que passaven com si no existissis i tinguessis el do de la invisibilitat  als d'aquells que no te'ls podies treure de sobre ni amb oli bullent. Ell va aparèixer en el moment precís en què el tedi i l'aborriment començaven a torturar-nos a mi i al company de taula. De fet quan va començar amb el - Mireu nois, vull explicar-vos...- en Freddy i Jo ens vam mirar i témer el pitjor per què així començaven les batalles més llargues de molta gent. Però la història es va fer curta i encisadora. Vam saber que era republicà i es va haver d'exiliar l'any 39. Que va haver de sortir cames ajudeu-me com tantes altres persones de Mataró. Va viure gran part de la vida a França i que va retornar bastants anys més tard "de quan el Tito Paco la va espitxar". Ens va dir que va brindar amb xampany en aquell petit poble francés i va tirar petards. Se'n reia per què els veïns francesos li deien '"C'est fou, cet espagnol!". Tenia una bona jubilació i es podia permetre moltes més coses a Espanya que al país que el va acollir. Per això va venir i també per què lluitava per la llibertat.
De fet ja l'havia vist passejar pel barri amb el bastó i el caminar lent molt abans. M'hi vaig fixar per això. Jo li"n deia caminar de moixó. Diguem que pels petits passos que feia a saltirons. Després de la conversa es va fer habitual. Mirés on mirés me 'l trobava arreu, sobretot si passejava la Nanit. Assegut als bancs del passeig sota l'ombra dels plataners. O bé prenent el seu cafè amb llet i croissant tot llegint la premsa. Passava les fulles del diari de manera lenta i s'entrenia resseguint amb el dit, el fil escrit pel periodista de torn . Mentre ho feia també bellugava els llavis i els pèls del mostatxo i la barba blanca. No sabia on vivia fins que un dia el vaig veure entrar en un portal. Li va costar obrir la porta doncs anava carregat de bosses i el fet de caminar encorvat no l'ajudava. Al cap d'un temps, tot just un dia abans de sentir parlar les veïnes vaig veure una furgoneta gris judicial al portal de casa seva. Mal averany! Mai més el vaig tornar a veure i sense saber-ho del cert, em vaig donar per assabentat. Amb el temps ha esdevingut una ombra desdibuixada en els circuits neuronals dels que el vam creuar en algun moment fins que l'he recordat: al soldat republicà desconegut  fill de Salamina