Les coses més senzilles acostumen a ésser les més bones. Des de que tinc ús de raó el cafè ha
format part de la meva vida. De petit em despertava amb el soroll del molinet dels
pares. A casa nostra el cafè es
preparava com Déu mana. Directament del gra
torrat. Si no hauria estat com un sacrilegi. La mare barrejava aquest or líquid negre amb un raig de llet tèbia i dues cullerades de sucre. El
pare se’l prenia sol i ben calent. A
petits glops, per no cremar-se, envoltat de les figures subtils dels vapors del
cafè.
Jo, de manera habitual feia el mandrós al llit abans que el despertador
toqués a l´horari convingut pels pares. En aquells moments en què els somnis tenen data de caducitat i
cavalquen entre el dia i la nit, l´olor
propera del cafè acabat de preparar m’ajudava a desvetllar-me.Això si! Jo
ni el tastava! Per a mi em reservaven un bol de llet amb galetes acompanyat de
la mateixa cantarella. No veus que no t’agradarà. És
amarg. Ets massa petit per pendre’n. O de
vegades un no senzill i rotund. No. No. Sempre paraules negatives que
descrivien alguna cosa que marcava algun tipus límit per
fer-se gran. I caram si que costava superar el límit.Era com una tanca elevada impossible de
superar pel millor saltador de perxa cadet.
Ja fa temps que he desmitificat
el cafè. Forma part de la meva vida diària. És un
mal necessari. És una droga tova de la nostra societat que serveix per
il.luminar la concentració
laboral i anima les xerrades del mati. Continuo
perdent-me entre els vapors d’una
tassa fumejant. Hi va haver un temps d´excepció. Un temps amarg. Un temps sense cafè i sucre.
La
llum del sol banyava tota la sala. Les taules estaven repartides en petits compartiments
separats com si fossin cel.les d’un rusc d´abelles. El funcionari va tancar
l’expedient i va fer un cop d´ull al rellotge. En menys de quinze minuts havia
de sonar el timbre de final de la jornada.
Va dipositar el llapis i els bolígrafs de colors blau i vermell damunt
dels dibuixos gravats a la taula. Li donava pau i tranquil·litat. Cada cosa al
seu lloc, tal i com els mecànics disposen les claus angleses i les claus fixes
damunt del seu taulell de treball. Estava a punt de prémer el botó de tancament
de sessió de l´ordinador quan va entrar ella, esbufegant.
- Bon dia! - Buf un pèl i no arribo. - Però ja sap...
el trànsit ...està molt malament i no trobava aparcament.
El noi va mirar de reüll el rellotge
-
Estava a punt de tancar. Si arriba a venir un
minut més tard i no l´hauria atès. -
Miri! – la noia li va allargar un paper doblegat
que va treure de la seva bossa de mà. - Què és això? – el funcionari reticent a agafar
el paper - Miri-ho! – la noia va desplegar el paper
senyalant amb el dit i els ulls inquisitius.
El noi va tornar a mirar de reüll el rellotge.
- I? Es queda tant tranquil! – va esbufegar la
noia per al cap d´una estona continuar carregant contra el noi - Miri és una
multa d´aparcament! Sap! I no me la mereixo per què estava aparcada en un lloc
que es podia fer. De fet era una zona de càrrega i descàrrega. I sap. Estava
pendent d´una gata i els seus mixets que havia acabat de parir. Sap. Jo els havia
de capturar per portar-los al veterinari. Poden agafar algun tipus de virus i
això no ens ho podem permetre com a persones civilitzades. I a més és una
funció de l´ajuntament vetllar per tots els animals domèstics, el seu benestar
i salut. I no em mereixo la multa – va acabar amb un sap.
El noi va arquejar les seves
celles i va posar els ulls com plats. Va deixar el bolígraf blau en el seu lloc
i amb veu pausada.
-DNI si us plau - Si tingui. - Ai! Un moment que
el busco – la noia va començar a regirar dins la bossa de mà.
En un moment es va
establir una competència per l´espai damunt de la taula entre les ulleres de sol,
les ulleres de llegir, els mocadors de paper, la colònia, el pintallavis, el
mòbil i la petita agenda de colors llampants amb els estris de treball del
funcionari. La noia nerviosa com estava, va acabar girant la bossa i tot d´una
va abocar el contingut damunt la taula desplaçant els bolígrafs i llapis del
funcionari al qual se li va escapar una ganyota d´horror.
La noia triomfal li va
allargar el DNI.
- Si és clar. El DNI. Ara li miro l´estat de
l’expedient Senyora.
El noi teclejà i després d’alguns minuts es va sentir un soroll d´impressora
- L’expedient està tancat. Amb resultat negatiu –
allargant-li el full imprès - Què vol dir estat negatiu? – va esmentar la
noia mentre recull un paper imprès - Doncs sembla que segons la Llei 3/1990 de Circulació
i segons la llei 30/1992 de procediment administratiu i segons les ordenances
de l´Ajuntament vostè no por reclamar per què l´expedient està tancat i té una
sanció en ferm. I segons el paper que té a les mans ha de pagar cent cinquanta
euros amb vint-i-dos cèntims. Té quinze dies de termini. - Com? – va cridar la pobra noia - Em permetrà que apagui l´ordinador. Jo no la
puc ajudar més. Pensi que ja fa cinc minuts que estic fora de la meva jornada
de treball i no voldria arribar tard a casa. Disculpi’m . A més li he de
comentar que no està en el departament de vies públiques i tràfic. Aquest és el
departament de comunicació interdepartamental i no atenem al públic.
El noi va sortir ràpidament apropant-se al
carrer on havia deixat el cotxe. Va treure la clau i la porta no s´obria. De
fet no era el seu cotxe. Una franja taronja pintada a la vorera i una enganxina
verda al terra senyalaven alguna cosa que no acabava d´entendre.
La xicota de la multa va cridar:
- Ei que és el
meu cotxe! -afegint - - Jo vaig veure les
senyals que marcaven el repintat de la vorera i la reconversió en zona
d´aparcament limitat. Sembla que s´ha quedat sense cotxe. Podria ajudar-me amb
els gats? Si vostè em dona un cop de mà amb la meva multa, és clar! -sap- tots
aquests diners de la sanció, la quantitat de vides que poden salvar. N´estic ben
segura que ens entendrem. Jo declararé el que calgui – sap –
-El noi es va posar blanc.
Exercici d´escriptura oposant personatges amb diferents característiques personals (obssessiu versus idealista) al Curs d'Escriptura del Tres Roques amb el professor Francesc Hernández
