La mare el va mirar amb
condescendència i li va dir que sortis a jugar al carrer. El Joel només feia
que entrar i sortir de l’habitació aixafant tot el que estava
fregat. Era una cosa que la Carla no suportava de ningú. I el seu fill
s’havia acostumat a les repeticions. De vegades repetia uns saltirons i d'altres vegades frases que només tenien sentit per ell. Sempre que el seu fill repetia de manera inesgotable li venia un posat de serenor i intentava estar calmada. Tots
aquells anys l’havien ensenyat a acabar acceptant la situació.
Però aquell dissabte no estava per gaires romanços i amb un crit i
el posat que fan les mares enfadades va aconseguir que el Joel fes el que fan els
fills, fer cas. Això si! Va sortir d'estampida movent els braços com un aligot i deixant tot de petjades noves al terra acabat de fregar. No podia més.
-Que no vas veure la furgoneta gris als peus de casa?
-Doncs no! La vida és així Tú! Què hi farem!
Jo no en sabia gaire més d'ell que les veïnes. Però molt més després de sentir aquesta conversa fugaç de balcó. La relació que vaig tenir amb ell va ésser d'una sola trobada i una única conversa. Jo estava d'informador voluntari en una carpa al mes de juliol. Era dissabte i el mercat estava bastant ple a les dotze del migdia malgrat que el sol picava de valent. D'entrada era fàcil la tasca. Donar la propaganda en mà i de tant tant explicar el nostre missatge per intentar convèncer. De gent n'hi havia de molts tipus. Des dels que passaven com si no existissis i tinguessis el do de la invisibilitat als d'aquells que no te'ls podies treure de sobre ni amb oli bullent. Ell va aparèixer en el moment precís en què el tedi i l'aborriment començaven a torturar-nos a mi i al company de taula. De fet quan va començar amb el - Mireu nois, vull explicar-vos...- en Freddy i Jo ens vam mirar i témer el pitjor per què així començaven les batalles més llargues de molta gent. Però la història es va fer curta i encisadora. Vam saber que era republicà i es va haver d'exiliar l'any 39. Que va haver de sortir cames ajudeu-me com tantes altres persones de Mataró. Va viure gran part de la vida a França i que va retornar bastants anys més tard "de quan el Tito Paco la va espitxar". Ens va dir que va brindar amb xampany en aquell petit poble francés i va tirar petards. Se'n reia per què els veïns francesos li deien '"C'est fou, cet espagnol!". Tenia una bona jubilació i es podia permetre moltes més coses a Espanya que al país que el va acollir. Per això va venir i també per què lluitava per la llibertat.
De fet ja l'havia vist passejar pel barri amb el bastó i el caminar lent molt abans. M'hi vaig fixar per això. Jo li"n deia caminar de moixó. Diguem que pels petits passos que feia a saltirons. Després de la conversa es va fer habitual. Mirés on mirés me 'l trobava arreu, sobretot si passejava la Nanit. Assegut als bancs del passeig sota l'ombra dels plataners. O bé prenent el seu cafè amb llet i croissant tot llegint la premsa. Passava les fulles del diari de manera lenta i s'entrenia resseguint amb el dit, el fil escrit pel periodista de torn . Mentre ho feia també bellugava els llavis i els pèls del mostatxo i la barba blanca. No sabia on vivia fins que un dia el vaig veure entrar en un portal. Li va costar obrir la porta doncs anava carregat de bosses i el fet de caminar encorvat no l'ajudava. Al cap d'un temps, tot just un dia abans de sentir parlar les veïnes vaig veure una furgoneta gris judicial al portal de casa seva. Mal averany! Mai més el vaig tornar a veure i sense saber-ho del cert, em vaig donar per assabentat. Amb el temps ha esdevingut una ombra desdibuixada en els circuits neuronals dels que el vam creuar en algun moment fins que l'he recordat: al soldat republicà desconegut fill de Salamina
Fa fred però els ànecs fan xip-xap al riu. Mentre suren, fan ones que desdibuixen els reflexos de les cases acolorides del Ter. Em distreu el soroll del bar. Sento la remor de converses llunyanes indesxifrables i el xiulet de la màquina de fer cafè de la mestressa del bar. Em faig present i escolto el dringar de les culleretes. Moviment de tasses. Tic-tac, clinc-clonc. Sento com remenen, fan una pausa llarga i passada una estona els xarrups dels comensals. Tot acaba amb el cataclac final del que deixa de sobte la tassa sobre el plat. Esternuts d'hivern entre bufandes i nens japonesos fent xerinola mentre les mares s'aixequen de la cadira per marxar.
Es pon el sol i els reflexos del Ter es fan foscos i perden la brillantor. Les ombres de la banda dreta del Ter es retallen en les cases i finestrals de l'altra banda de riba. Encara queden restes de sol però la foscor avança a poc a poc fins arribar a la silueta de Girona. Encara queda ben assolellada la catedral. És el darrer bastió abans no caigui la nit. Ella escriu al seu diari, distreta en les seves cabòries. El lliscar de les paraules sobre el paper ni es nota.
La Claire es va presentar d´una forma poc habitual.
- Em dic Claire, Marie Claire
Tot donant-li la ma amb el dit polze aixecat i l'índex apuntant-lo. Ningú s'ho esperava d'entrada. El típic són dos petons a la galta. El noi es va trobar que ell va ésser l'únic en acostar-se i va quedar suspès en l'aire sense xarxa de seguretat, en una posició avançada i incòmoda. Mentre la Claire després del ridícul fet pel noi trencava el gel amb un somriure entretallat -hi,hi,hi ! posant-se la mà a la boca com si fos una nena petita que gaudia de la seva malifeta.
Els que la coneixien sabien que era el seu ritual de presentació amb els nois que coneixia per primera vegada quan sortia de festa,
