En el mes dels ametllers florits

Aquell divendres no va ésser  com qualsevol altre dia dels darrers anys. De fet, Jo esperava trobar amb els meus ulls la senyal dels verds tendres de l’amagada primavera darrera dels ametllers florits. Jo esperava.  Quin error més gran. Com de costum l’únic que vaig rebre van ésser els silencis més punyents i les fiblades de la tristesa més profunda.

Diuen que a mesura que et fas gran perds l’ innocència del nen i guanyes la saviesa del camí recorregut. Llavors ja es dona per fet i descomptat que ets incapaç de distingir la diferència entre  el dibuix d’un barret i d’una boa que s’ha menjat un elefant. Que una rosa és només una flor que cal regalar per Sant Jordi i que la guineu s’escapa per què té por i no parla amb desconeguts senzillament per què no coneix el llenguatge humà. Malgrat tot això que us acabo de dir, continua essent una constant universal que només s’hi veu bé amb el cor per què l’essencial és invisible als ulls.  

Per a mi la millor manera d´harmonitzar aquests estats grisosos i ennuvolats sempre havia estat una bona passejada vora el mar.  Vaig decidir fer un tomb per la costa del maresme fins arribar a Calella. Sabeu?  Des del mirador es poden veure unes vistes precioses del mar i també gaudir l’encesa del far amb la seva llum blanca i pura. El cel blau s’anava apagant  per donar pas a un capvespre de foc rogent d’aquells que semblen de pel.lícula. Em trobava  tant cansat de tota la jornada de treball. Els quilòmetres i les hores s´havien acumulat com un llast que no et deixa avançar. I si, ho reconec,  vaig aclucar els ulls uns segons. Em vaig despertar d’un sotrac per unes veus. Ells van passar pel cantó del banc on estava assegut. La nena parlava pels descosits mentre l’avi l’agafava ben fort de la mà. Els vaig veure baixar per les escales que van a parar a la caleta de Rocapins. S’hi van estar una bona estona. L’home vigilava la neta recolzat en les pedres mentre ella anava d´aquí cap allà acotxant-se i recollint petxines i restes del mar. Em vaig distreure amb el far i la seva llum i els vaig acabar perdent de vista. Vaig respirar i esperar. No sabia ben bé que hi feia allí  i cada cop el capvespre m’anava embolicant més amb la seva foscor. A ell el van delatar primer els sorolls que feia.  Era una mica maldestre. El vaig veure com recollia fusta i l’anava acumulant a la platja a una zona resguardada poc conscient de que jo l´estava espiant. A la fi no sé com ell es va acabar adonant de la meva presència i va sortir corrents esperitat com una guineu poruga. Em vaig apropar a la zona on havia estat i m’hi vaig trobar un llibre a terra “Tales of mistery and imagination” d’Edgar Allan Poe. Jo sabia que no es podia fer foc a la platja. Però vaig treure un llumí per encendre la llenya. El foc va crear un caliu màgic. Tot allò que era foscor es va il·luminar amb una tènue llum ataronjada i ombres juganeres. Ell es va presentar per què li atreia el foc. Estava en la naturalesa més profonda del seu ésser. Vam parlar. El meu anglès de pa sucat amb oli li va treure totes les seves suspicàcies i encara es va relaxar més quan va veure que estava fullejant el seu llibre. Amb el seu anglès amb accent americà em va dir que es deia Montag, Guy Montag. Em va dir que havia treballat de bomber fins que es va cremar de la seva feina. No li omplia gens ni mica.  Em va explicar com havia dedicat els seus darrers anys a aprendre’s de memòria el llibre que jo tenia entre mans. Ara tocava posar-hi el final em va dir. Tot d´una i sense previ avís va agafar el seu llibre i el va llençar al foc. El paper es va retorçar ferit de mort i jo em vaig quedar sorprès. Ell va somriure i em va dir que no em preocupés que se’l sabia de memòria i que si estava disposat a escoltar-lo me’l podria recitar per a mi. Ara les paraules escrites ja formaven part d’ell i ningú més podria fer desaparèixer ni el llibre ni l’autor. Jo li vaig comentar que també llegia com molta altra gent del nostre país però que de cap de les maneres se m’acudiria llençar un volum al foc. Això el va deixar trasbalsat per què del lloc d’on venia només un grup molt petit estimava els llibres. Vam parlar de moltes coses més durant tota la nit i fins a trenc d´alba. Abans de despedir-nos em va preguntar quin llibre tenia entre mans en aquells moments i jo li vaig esmentar. Em va respondre. Qué curiós el títol del teu llibre és la temperatura en què crema el paper.

  

Germans i germanes, aneu-vos-en en pau!

La veritat, estava molt bé en l’altra vida quan només era un fragment d’un roure esponerós i no havia de suportar tot això. L’experiència em va canviar d’una manera sobtada. Ben bé diríem que a cops de destral i cisell. I des de llavors ja han passat prous anys. Diria que em van penjar en aquesta paret de l´església a principis del segle XX i si no fos per què un corc no para de fer soroll excavant les seves galeries estaria prou bé.

Però que collons voleu! A aquestes alçades, qui no s’aixeca amb algun mal no està viu.

De fet les he hagut de passar de tots colors. No sabria dir quantes litúrgies m’he hagut d’empassar i sempre callant. Això és el pitjor de tot! Però ja no en penso deixar passar ni una més

La primera vegada que vaig escoltar una missa va ésser en llatí. Si si en llatí! No us ho perdeu! Vaig tardar bastant temps en entendre alguna cosa i saber què collons hi feia penjat en aquella paret blanca i un pèl humida, lluny del meu entorn habitual. Encara  m’enyoro una mica.

A cop de sentir una i una altra vegada les mateixes paraules del capellà i les oracions dels fidels,. vaig entendre la magnitud de la tragèdia i on era.

El meu dia a dia amb el llatí no va ésser gens fàcil. Quan realment les vaig passar putes va ésser al 36. Una colla d’arrauxats es van presentar amb torxes i foc. De poc que no acabo en un grapat de cendra i fum. L’experiència em va deixar ben trasbalsat. Quina creu!! I de les grosses!!!

Els anys van passant per tothom. Què us penseu? Que vosaltres sempre sereu joves? He vist desfilar la majoria de les persones del poble sota els meus peus. A alguns, els he vist com aquell qui diu néixer fins als seus darrers passos abans de morir. No és que ho vegi tot com l’Esperit Sant. No va ben bé així. Es que m’arriben totes les xafarderies i disposo del temps suficient entre diumenges per fer-me una bona composició del tema. Ah i també tinc accés a informació secreta i privilegiada doncs el confessionari és a tocar.  No us penso explicar res de tot el que escolto  que a mi també se m´aplica el secret de confessió. Però sapigueu que aquell que camina per la nau central és un malparit dels grossos i aquella que resa asseguda una gata maula. Però fins aquí puc llegir!!!

Abans els diumenges l´església s´omplia. Ara no sé que passa que cada cop vé menys gent a la litúrgia dels diumenges. Potser és el mossèn de la congregació? Ell fa tot el que pot o sap. Ha intentat modernitzar-se. O potser sóc Jo el culpable? Però què caram si jo no dic ni ase ni bèstia. La veritat no ho entenc. A veure si serà que el problema el té l´església en general? Fixeu-vos que encara els homes es col·loquen a l’esquerra i les dones a la dreta.

Per més que ho veig i ho sento no acabo d’entendre tant de fervor religiós. Però a la fi, Tú que cadascú faci el que vulgui que la vida són quatre dies. Si os agrada venir aquí doncs au! Aquí us espero. Però sobretot reseu en silenci i aneu-vos-en en pau! No em foteu un espant com al 36 per què jo sóc una mica republicà! Amén!