dijous, 13 d’octubre del 2016

El deure de l'oblit (I)

"Quant pesa un pensament? Quant pesa una vida? Depèn del moment en què posis el dit en la clepsidra. "
La seva ànima s'havia equivocat de dia i de moment. Les seves passes el van portar a l'entrada d'un local amb neons fluorescents a la paret. Va creuar la porta per què a fora feia fred. Va haver d'atravessar un petit mur de fumadors que reien i apuraven les seves cigarretes. Tenia ganes de trobar algú amb qui fer petar la xerrada una estona i de pas, treure's la sensació de tenir la gola seca. En tancar-se la porta de cop, ningú va aixecar el cap del got per adonar-se de la presència del nouvingut. La música estava massa alta per què cap dels presents pugués sentir res i tothom estava ocupat en les seves pròpies cabòries de matinada. Hi havia una parella jove col.locada estratègicament en una de les taules més llunyanes. En la lleu penumbra s'agafaven de les mans de manera tendra gastant cada moment de la nit entre petons, somriures i rialles. Ell es va asseure a un dels tamborets de cuiro vermell  més allunyats de la porta i que vorejaven la barra del bar. Va demanar al cambrer que li servís una copa. Ho va fer amb un simple moviment de la mà i dipositant dues monedes al damunt del marbre; sense que hi hagués cap intercanvi de paraules entre ells dos; com si es coneguessin de tota la vida. En Jaume, de manera sol.licita, va treure una copeta de vidre transparent de l'estanteria i una botella de vi negre de la Rioja. Coneixia bé els gustos dels seus clients. Li va omplir la copeta fins la meitat amb el líquid vermellós. La primera xerrada amb el veí de tamboret de la dreta va donar pas a una convidada. I després de la primera ronda en va venir una altra i una altra. A poc a poc, la seva ànima s'anava difuminant i defugint el cos. Les barreres que el limitaven desapareixien però a canvi, s'omplia d'una tènue penombra.
La darrera copa va caure a terra fent la trajectòria d'una paràbola quasibé perfecta. En contraposició, el seu mòbil li va caure de la barra del bar, fent un camí rectilini. No se'n va adonar.
El lleuger impuls que havia donat al got en fer un brindis solitari, va catapultar la copa cap a l´aire. En el moment que se li va escapar de les mans,  la gravetat va fer la resta. Ningú va sentir el soroll però tots van veure els efectes. El petit contenidor de vidre es va esberlar en trocets que mai més podrien pegar-se per tornar a tenir una copa cristal.lina. El líquid vermellós es va estendre pel terra del bar saltejat d'illes punxegudes de vidre. 

En Jaume havia anat fent fora tots els clients del bar. Li va costar un munt. Aquella nit estava massa cansat per dedicar-se a netejar i recollir. Tampoc s'en va adonar de la copa trencada. Va tancar les llums i va abaixar la persiana metàl.lica. La foscor es va apoderar d'aquell antre.
L'arribada d'un missatge SMS a destemps va alterar l'estructura de la nit. El pampallugueig del led anava dibuixant de manera intermitent l'ombra de les restes de la copa de vidre a la paret. Les figures ombrívoles del cos inert desapareixien amb la foscor de la nit i tornaven a aparéixer amb el batec blau del led. Tal com el gat d'Schrödinger, a voltes viu i il.luminat, a voltes mort i fosc.
A poc a poc, la bateria del mòbil es va anar esgotant i la foscor absoluta va regnar en el local fins a les primeres llums de la matinada.
Certament, alguna cosa no va anar bé aquella albada. Per què la seva ànima s'havia equivocat de dia i de moment.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

El cel blau (IV) - L'horitzó


"Sense por, entra dins la mar freda
que bressola i batega,els records més amagats"



Hi ha una delícada i etérea línea fina entre el blau marí i el cel blau. Si un s'ho mira bé, pensaria que el matemàtic diví és amant de l'escaire, el cartabó i els degradats de colors per separar dos matèries que de fet són les mateixes, per què són fluides,  l'aigua i l´aire. I de fet cadascuna d´elles conté una part de l'altra i li dona les seves propietats.

La Jordina ho sabia prou bé això quan es capbussava i feia tombarelles en la mar. Havia de travessar la línea divisòria tot sovint per treure el nas i respirar.
Entrar al mar es convertia cada dia d'estiu en un veritable ritual. Posava la seva tovallola blava amb el dibuix del far sobre la sorra daurada i desèrtica. Després sortia corrents fins apropar-se al voraviu de l'espetec de les ones. Aprofitava el reflux de l'onada per fer uns passos ràpids i deixar la petjada marcada a l´arena tendra i  mullada per després fugir corrents cap endarrera i observar com les marques dels seus peus desapareixien pentinats per l´aigua i l´escuma de les ones fluctuants.
Per què la mar no té memòria i tot ho oblida. O aparentment és així.
A la fi, el joc del gat i la rata entre ella i les ones,  acabava amb un terrabastall d'esquitjos i soroll, i ella entrant de cop al mar.  Un dels dies es va entossudir en atrapar l´horitzó. I aquella idea lluninosa la va verbalitzar en l'arena de la platja. Un bastó escopit per la mar va fer la resta. Un sol, una línea recta i unes línees ondulades marcaven l'objectiu.  Fins i tot li va explicar a la mare que va respondre amb un
-Calla beneïta!
Tossuda com era es va entestar en la captura de l'horitzó. Intentava de totes totes cada dia aquesta tasca feixuga amb paciència. Però el maleït horitzó no es deixava atrapar. Treia el cap de l´aigua i l´obserbava rectilini, joganer i traidor a la llunyania. Realment s'estava cansant. Aquell dia es va deixar consolar per la mar. Intentava de totes totes, posar-se de cara amunt i veure el sol a través de la mar, una cosa quasibé impossible. Per què malgrat que feia esforços per enfonsar-se, acabava surant. Es va deixar emportar pel dolç bressolar de les ones fent la morta.  Llavors va succeir. En enfonsar-se parcialment va atrapar l´horitzó. Ja et tinc va dir! Amb el cap mig enfonsat va veure una delicada separació. Per fora l´aire i per sota del nas l'aigua salada del mar. L'havia atrapat definitivament! Va sortir orgullosa i triomfant, regalimant aigua salada per la seva pell blanca i els seus cabells rossos. Ara podia dedicar-se a la seva activitat preferida. La cacera de petxines.