dimarts, 8 de setembre del 2015

El cel blau (III): El mar és un atzar

"El mundo ha cambiado.
Lo siento en el agua.
Lo siento en la tierra.
Lo huelo en el aire.
Mucho se perdió entonces.
Pero nadie vive ahora para recordarlo.
Todo comenzó con la forja de los grandes anillos. Tres fueron entregados a los elfos, inmortales, los más sabios y honrados de todos los seres. Siete a los señores enanos, grandes mineros y artesanos de las cavidades montañosas.Y nueve, nueve fueron entregados a la raza de los hombres que ansían por encima de todo el poder. En aquellos anillos residía el poder y la voluntad de gobernar a cada raza.
Pero todos ellos fueron engañados!
Pues otro anillo más fué forjado!"

"Y aquellos hechos que nunca debieron caer en el olvido, se perdieron en el tiempo. La historia se convirtió en leyenda.La leyenda en mito. Y durante dos mil quinientos años el anillo pasó desapercibido hasta que cuando se presentó la ocasión embaucó a un nuevo dueño.
Mi tesoro."
"Pero algo ocurrió al margen de la voluntad del anillo. Fué recogido por la criatura que menos cabía imaginar. Por un hobbit ,Bilbo Bolsón, habitante de la Comarca. Pero pronto llegaría el momento en que los hobbits tendrían en sus manos el destino de todos."

  El Senyor dels Anells, La comunitat de l´anell , J.R.R. Tolkien /Peter Jackson



El mar és un atzar va dir el poeta i no pertany a ningú. És potser per això que l´avi es va fer pescador. Al mar, la vida i la mort transcorren a remolc de les ones i del temps canviant. La barca esdevé una petita closca mòbil de parets transparents i acolorida amb el temps variable del cel i el pas de les hores. És una part del present conegut dins de l'infinit blau desconegut passat i futur. I és només la perícia del mariner expert i savi la que sap orientar-se sense brúixoles, la que permet trobar els llocs de pesca abundant i al final arribar a port acabada la jornada de feina.

L'Eusebio va començar a estirar la darrera xarxa amb l´ajuda de la politja i del motor. A poc a poc la teranyina verda anava sortint de l'aigua salabrosa per anar escopint les seves preses. L'avi amb les seves grosses mans desenganxava les captures una a una. Tenia una ràpidesa i una perícia calculada a cop de repetir la mateixa operació molts anys. Podia sortir de tot, des de peixos de diferents mides i colors a gambes vermelles i llagostes. Més vegades de les que tocava la xarxa també arrossegava la brossa del mar. Un dia es va enganxar la xarxa i després d´una lluita aferrissada amb el destí incert va aparéixer una bicicleta de muntanya rovellada. Aquests fets l'emprenyaven de manera considerable doncs el mar no és un lloc per anar enterrant les escombraries. Semblava que la gent havia deixat d'estimar i respectar el mare nostrum i la vida que hi bullia. Així doncs la darrera captura va ésser una petita mostra del que el mar retornava als humans de les seves profunditats, una ampolla de vidre marronosa lacrada i recoberta de glans de mar.


Waiting for the wheel to turn

Living in a place with time
Living in a place where reality is
Standing on a big broad line
Watching it all go by, ah,
But you're taking it all away
The music, the tongue and the old refrains
You're coming here to play
But you're pulling the roots from a dying age

Remember the Buachaille Mor
Reaching for the skies from the barren shores
Watching o'er the village of Burns
And counting the days since the gael kept home
Well, the stranger claims it now
Sitting like a king with his gold from the south
Don't you see the waves of wealth
Washing away the soul from the land?

Chorus:
Here come the Clearances, my friend
Silently our history is coming to life again
We feel the breeze from the storm to come
And up and down this coast
We're waiting for the wheel to turn

Free were the fields of fern
Free was the fishing in the coves of care
Empty are the homes of old
Empty for the sake of summer's cause
Yes, you're taking it all away
The music, the tongue and the old refrains
You're coming here to play
But you're pulling the roots from a dying age

(Chorus twice)

Capercaillie

divendres, 28 d’agost del 2015

Escriure per

Escriure per seure
Escriure per viure
Escriure per malviure
Escriure per sobreviure
Escriure per creure
Escriure per moure
Escriure per plaure
Escriure per riure
Escriure per treure
Escriure per ploure
Escriure per cloure
Escriure per ésser lliure
Escriure per escriure
En definitiva
Escriure per veure
I veure per escriure

dimarts, 25 d’agost del 2015

El cel blau (II): bufant núvols blancs dins d´un cel blau

L'avi havia vingut del sud fa molts anys, d'allà on es parla castellà i a la tardor els camps són mars verds d'oliveres, plens de llàgrimes negres mentre llueix el sol. La calor i el terra donen el seu fruit en forma d´or líquid saborós. Mai va explicar ben bé d'on era ni per què havia vingut. Era molt estalviador amb les seves paraules. El fet era que va canviar la terra i els camps, pels mars i la pesca. Aqui al poble va conéixer l'àvia i s´hi va casar. Van tenir una filla, la mare de la Jou.
Mentre l'avi recollia la darrera xarxa, la noia es va entretenir mirant el cel. El vent havia començat a bufar i espentejava l´aigua de la superfície del mar gronxant l'embarcació. La noia va aixecar els ulls per mirar el cel i veure com els núvols anaven corrent. Al principi els manyocs de cotó fluix blancs semblaven un ramat de cabres molsudes pasturant pel cel. Aquests animalons s'anaven ajuntant per formar altres figures. La Jou anava interpretant les peces del trencaclosques blanc dins del blau cel formant figures amb la seva imaginació: una bitlla, un drac, un vaixell, un far.
Ella li va fer una pregunta a l'avi pescador:
- Què hi veus al cel avi?
- Cel de cabretes, terra de pastetes.
- Què dius?
- S'albira un canvi i aviat plourà! Temps al temps!
Començava a tenir gana. Va obrir la cistella i va treure l'entrepà i l´ampolla. Entre mossegada i glop d'aigua anava mirant el cel de reüll per tal de no perdre cap moment important de la pel.lícula de dibuixos animats que transcorria damunt seu.
Mentre mossegava i mirava es va quedar bocabadada amb el que acabava de veure. Talment com si hagués anat a un circ màgic i un il.lusionista l'hagués fet sortir a la pista central a contracor. Davant de l´atenta mirada d'un públic imaginari aquell home li va dir fluixet a cau d´orella que tanqués els ulls i que bufés ben fort als núvols blancs. Llavors ell va posar la mà dins del seu barret blau màgic i va aparéixer un conillet blanc de cos molsut amb les seves orelles clavades al caparró gros. I a sota una carta de pòker amb un as de cors.
Un petit punt blanc va captar la seva atenció. L'avió anava deixant una línea blanca traçada amb regle. La noieta va sentir una profunda punxada de vergonya i es va posar vermella. Va intentar esborrar-ho mentalment. Amb la mà va agafar una goma blanca invisible per tal d´anar esborrant o tapant la línea però l'únic que va aconseguir va ésser difuminar l´estela i fer-la més gran. El petit gegant d'ales argentades va seguir la seva trajectòria rectilínea aliè als desitjos de la nena i va travessar el cor en el seu camí cap a l'aeroport de Barcelona.

dilluns, 27 de juliol del 2015

Jo Jane! Tú Tarzán! (I)


Sense cap dubte ell sabia que aquella podia ésser la "vetllada perfecta". El dia que la seva dona li va comentar que tenia un sopar  a Barcelona va començar a fer els seus plans d'amagat.
Ella quedava regularment amb les amigues de la universitat per parlar de les seves coses. Eren unes reunions que acostumaven a allargar-se fins a les dotze de la nit. La qual cosa li donava tranquilitat d'acció durant sis llargues hores. Només de pensar-ho mentre pujava les escales ja feia un somriure.
La primera cosa que va fer en travessar la porta va ésser rebre la benvinguda de la Txita. En posar-se de quatre potes va estar a punt de fer-li caure l'ampolla de cava brut nature que portava a les mans. Aquesta gosseta jove era un dimoni entremaliat pelut.
Va anar directament a la nevera per deixar el cava per què estigués fresc. Li agradava aquest tipus de preparatius secrets. Va obrir algunes llaunes per preparar un pica pica variat.
Les estovalles netes a la taula i el parell d'espelmes estratègicament col.locades li donaven un toc càlid i acollidor. Li encantava encendre els llumins i quedar-se embadalit mirant els jocs de moviments de la flama però aquella tarda tenia pressa doncs s´atansava l´hora i no tenia un minut per perdre.
Va anar cap a la dutxa per refrescar-se i es va vestir el més còmode possible tot posant-se la seva samarreta de la sort.
Estava convençut que a la Jane no li feia cap gràcia aquell pla que tenia entre mans.
Tot ja estava preparat i llavors va encendre la ràdio i connectar el televisor.
I va començar a sentir la veu del.Joaquim.Maria.Puyal de la TdP mentre sonaven els primers acords de la sintonia de la final de la Champions: Barça - Reial Madrid



dimarts, 30 de juny del 2015

El passadis dels abraços perduts (III)

Hi ha arquitectes i Arquitectes. Els del segon tipus són els de la classe que queden escrits en lletres majúscules i daurades per la posteritat en una placa de marbre d'un hall.
El seu Cap, en Norman Foster, era d'aquest segon tipus d'arquitectes. Des de la construcció de la torre de comunicacions de Collserola per les Olimpíades de Barcelona del 1992, el seu despatx d'arquitectura no havia parat d'acumular èxits, encàrrecs i créixer com l'escuma.
En el món de les edificacions i la construcció  en majúscules pots trobar-hi de tot. Pots passar d'una mena de síndrome d'embadaliment atemporal, a mirar girant el coll tot dient que si amb el cap, mentre escoltes un relat encisador d'un guia i el teu cervell rumia: quin nyap!
De tota manera és en les petites construccions sense nom
Malgrat que la vida en molts casos transcorre pels espais públics, és en els espais petits i en els detalls on es desenvolupa


 















 


 

dilluns, 20 d’abril del 2015

La professora dels silencis (I)

Era un dia com un altre i va obrir la bústia esperant trobar alguna factura però per sorpresa va aparéixer una carta de color taronja. No se'n sabia avenir d'aquest fet tant poc usual. Però li va fer molta il.lusió. Va pujar ràpidament les escales per deixar la bossa de la compra al terra i asseure's tranquilament per obrir-la. 
La va mirar al contrallum amb l´esperança de predir alguna cosa però no va veure res més que la forma rectangular del sobre ataronjat. El ganivet va fer la resta. Va treure una tarja de cartolina de color taronja amb el logo de la mascota del Mundial de Fútbol del 1982 i amb un escrit a mà.
Va començar a llegir:

" Sabem d´on ets i on vius"
"No sabem a què et dediques en aquests moments però tampoc ens cal per fer el que volem fer amb Tú" 
"Sabem que el 1982 va ésser un any especial, l´any del mundial, l´any de les riuades"
 "L'any de les eleccions del Felipe, l´any de la presa de Tous i l´any que vam tenir per primer cop a l´Herme" 
"També sabem que el 1975 va ésser  un any molt especial per  a tots nosaltres"
 "Encara que en aquells moments no ho sabéssim" 
 "Així que decretem a partir d'ara mateix trobada quinquenal cada 20 de novembre" 
"Fes lo fotut favor d´apuntar aquest mòbil i agregar-lo a la teva agenda!"

666999666

"Ens va costar un munt trobar aquesta numeració per l´esdeveniment"
"Per tant a partir d´ara conversarem per whatsapp!"
 "Recorda: No podràs escapar tant fàcilment del que estem preparant per a Tú el 20 de novembre d´enguany."
  "Esperem la teva col.laboració"
 "Ens ho passarem endimoniadament bé"
La KOmisssió

Ho sabía! Era en Xavier!La seva lletra el delatava. No hi havia gaires persones capaces d´organitzar esdeveniments i sidrals com aquest. Va agregar el número de mòbil als contactes amb el nom de KOmissió.







divendres, 13 de febrer del 2015

El passadís dels abraços perduts (II)

Diuen que els gats tenen set vides però davant d'aquells alts murs de totxo i formigó que avui estaven a punt de caure,  es va fer una pregunta com a Ajudant Tècnic d´Obra: quantes vides acostuma a tenir un edifici?
El primer cop que el Joel va trepitjar els carrers al voltant de la Presó Model ho va fer en qualitat d'estudiarnt de primer d´arquitectura. El seu professor de "Bases per al Projecte I" els havia encarregat com a treball obligatori una maqueta i un estudi del Parc de l´Espanya Industrial. Havia anat a espetegar a aquells murs aprofitant un passeig de  solitud del diumenge.
No era conscient de les primeres ocupacions de l'espai. Sempre hi ha un abans o una primera vegada. I abans que res existís en aquest lloc, hi havia uns camps de cultiu i una petita cabanota de pedra que els pagesos feien servir de refugi i per guardar els estris. Després va venir la presó per recloure i mantenir sota control la creixent població delinqüent de la populosa  Barcelona revolucionària i industrial.A poc a poc i amb els anys els carrers i edificis van anar engolint els espais buits per esdevenir la ciutat compacta actual. 
De fet  va poder comprovar amb els seus propis ulls el passat i el present. Tota la teoria repetida fins a la sacietat a les pissarres de les aules universitàries cobrava vida en aquell recinte tancat. Primer van venir les fases de pilotatge i consolidació del terreny al voltant de les naus laterals i després la fase d'excavació. En un dels patis van trobar els restes de la casa. Els constructors i l´administració estatal de presons de finals del segle XIX no van tenir manies ni miraments. Una vegada enderrocada sense complexes la van colgar de terra i restà amagada i oblidada durant més de cent anys, fins al segle XXI. Inclús els reclusos mentre passejaven per aquell pati o jugaven a futbol eren totalment desconeixedors de la història que s´amagava sota els seus peus. El més important per a la majoria d´ells era respirar el poc aire de llibertat i de sol que els permetia aquell pati.
Després del trasllat a les noves instal.lacions, la presó va quedar tancada. Avui caminava per uns espais que només els funcionaris i els privats de llibertat podien "gaudir" pocs mesos abans.
Un funcionari encarregat de Serveis Peniteciaris de la Generalitat li va donar un feix de claus per tal d´anar obrint les reixes de les naus. El silenci d´aquell espai es va veure perturbat pel dringar del clauer a la mà i les trepitjades en el terra brut de pols. Va obrir el darrer reixat i va aparéixer davant els seus ulls la nau nua. Les portes de les cel.les estaven obertes i només sentia el batec del seu cor.
L'arribada del Director d´Obra, en Norman Foster era inminent.  Va sentir el motor i el soroll de les aspes de l´helicòpter.




dimarts, 3 de febrer del 2015

Pepe (no em toquis la Pepa)

Primer presentaré a la Pepa, a la meva Princesa i primavera de les meves pupil.les. Què pot dir un pare de la seva primogènita? Et vam posar de nom Pepa perquè hi proposà el padrí Josep,  però des del principi et vam anomenar Pepita perquè eres petitona com un pistatxo. Els teus primers passos els vas donar al passadís de la casa del poble. Recordo com premies el meu palmell i com eres la primera en acabar en acabar la pasta del plat. A primària vas aprendre a pintar amb els pinzells i vas presumir d'ésser la primera a pujar per les escales
De gran vas anar per primer cop a la John Hopkins per aprendre polítiques.Però després vas decidir opositar per una plaça pública a presons. Quin oprobi pels pares! Vas ésser la primera de les oposicions
No n´hi va haver prou perquè vas posar-te de peus a la teva primera hipoteca d'un pis a Peramàs.
Els pares vam espetar, prou! Pots posar-t'hi però ja pots preparar una bona picotada de pastarrufa! 
Però ens vas presentar al Pepe! El vas conéixer a la presó i ens vas espetar que era un polític pres de primera. Era palès que la comptabilitat P no li pertanyia i que no era un aprofitat.
Quina "panda" d'arreplegats, presumits i pocavergonyes.
Tot tenia un passi excepte la política! 


Així que Pepe no ens toquis més la Pepa!



dijous, 22 de gener del 2015

El passadís dels abraços perduts (I)

Era un dia fred i de color gris plom. Va treure el nas al balcó per mirar el termòmetre de la paret. Les temperatures havien baixat per sota dels zero graus tal i com havien informat a la ràdio. Va tancar la porta ràpidament per entrar a casa i posar-se davant l'estufa per recuperar la calor perduda apropant les mans a les barres de color taronja incandescent. El lleuger tremolor que tenia va donar pas a una sensació de benestar i li va aparéixer un esboç de somriure a la cara.
Els primers flocs de neu no van tardar en aparéixer. Anaven impactant contra el vidre de la finestra i s'anaven transformant en petites gotes d'aigua que en arribar a un tamany es desfeien en caminets argentats de baba de cargol. A poc a poc els teulats de les cases van anar transformant el seu color pel blanc. La ràdio començava a parlar de retencions en les principals vies d'accès a Barcelona i que en algunes zones altes de Barcelona havien quedat atrapats alguns vehicles amb els seus usuaris dins.
Va agafar el telèfon mòbil i va petjar pausadament els nou dígits i se'l va apropar a l´orella fins que va sortir una veu coneguda.
-Si digui?
-Sóc el Joel! Com va el viatge?
-Ah! Ets tú. De moment bé. No hem tingut cap problema. Hem fet una parada al Restaurant Bayona fa una estona.
-Què passa?
-No passa res. Només volia saber si tot anava bé i si us neva pel camí.A la ràdio informen de grans nevades per Barcelona i per aquí comença a estar tot enfarinat.
-Ah! No pateixis. Ha estat nevant però la neu no ha agafat a la carretera encara. I hem vist els llevaneus preparant-se per sortir a La Panadella.
-Així que arribeu feu-me un truc!
-D'acord! Adéu Joel!
-Adéu!