divendres, 28 de desembre del 2018

Deu minuts per un cafè (0)

 

Les coses més senzilles acostumen a ésser les més bones. Des de que tinc ús de raó el cafè ha format part de la meva vida. De petit em despertava amb el soroll del molinet dels pares. A casa nostra el cafè es preparava com Déu mana. Directament del gra torrat. Si no hauria estat com un sacrilegi. La mare barrejava aquest or líquid negre amb un raig de llet tèbia i dues cullerades de sucre. El pare sel prenia sol i ben calent. A petits glops, per no cremar-se, envoltat de les figures subtils dels vapors del cafè.

Jo, de manera habitual feia el mandrós al llit abans que el despertador toqués a l´horari convingut pels pares. En aquells moments en què els somnis tenen data de caducitat i cavalquen entre el dia i la nit, l´olor propera del cafè acabat de preparar majudava a desvetllar-me.  Això si! Jo ni el tastava! Per a mi em reservaven un bol de llet amb galetes acompanyat de la mateixa cantarella. No veus que no tagradarà. És amarg. Ets massa petit per pendren. O de vegades un no senzill i rotund. No. No. Sempre paraules negatives que descrivien alguna cosa que marcava algun tipus límit per fer-se gran. I caram si que costava superar el límit.  Era com una tanca elevada impossible de superar pel millor saltador de perxa cadet. 

Ja fa temps que he desmitificat el cafè. Forma part de la meva vida diària. És un mal necessari. És una droga tova  de la nostra societat que serveix per il.luminar la concentració laboral i anima les xerrades del mati.  Continuo perdent-me entre els vapors duna tassa fumejant. Hi va haver un temps d´excepció. Un temps amarg. Un temps sense cafè i sucre.


dissabte, 22 de desembre del 2018

El mur (The wall)


La llum del sol banyava tota la sala. Les taules estaven repartides en petits compartiments separats com si fossin cel.les d’un rusc d´abelles. El funcionari va tancar l’expedient i va fer un cop d´ull al rellotge. En menys de quinze minuts havia de sonar el timbre de final de la jornada.  Va dipositar el llapis i els bolígrafs de colors blau i vermell damunt dels dibuixos gravats a la taula. Li donava pau i tranquil·litat. Cada cosa al seu lloc, tal i com els mecànics disposen les claus angleses i les claus fixes damunt del seu taulell de treball. Estava a punt de prémer el botó de tancament de sessió de l´ordinador quan va entrar ella, esbufegant.

- Bon dia! 
- Buf un pèl i no arribo.
- Però ja sap... el trànsit ...està molt malament i no trobava aparcament. 

El noi va mirar de reüll el rellotge
- Estava a punt de tancar. Si arriba a venir un minut més tard i no l´hauria atès.
- Miri!  – la noia li va allargar un paper doblegat que va treure de la seva bossa de mà.
- Què és això? – el funcionari reticent a agafar el paper
- Miri-ho! – la noia va desplegar el paper senyalant amb el dit i els ulls inquisitius. 

El noi va tornar a mirar de reüll el rellotge.
- I? Es queda tant tranquil! – va esbufegar la noia per al cap d´una estona continuar carregant contra el noi 
- Miri és una multa d´aparcament! Sap! I no me la mereixo per què estava aparcada en un lloc que es podia fer. De fet era una zona de càrrega i descàrrega. I sap. Estava pendent d´una gata i els seus mixets que havia acabat de parir. Sap. Jo els havia de capturar per portar-los al veterinari. Poden agafar algun tipus de virus i això no ens ho podem permetre com a persones civilitzades. I a més és una funció de l´ajuntament vetllar per tots els animals domèstics, el seu benestar i salut. I no em mereixo la multa – va acabar amb un sap.

El noi va arquejar les seves celles i va posar els ulls com plats. Va deixar el bolígraf blau en el seu lloc i amb veu pausada. 

-DNI si us plau 
- Si tingui. 
- Ai! Un moment que el busco  – la noia va començar a regirar dins la bossa de mà. 

En un moment es va establir una competència per l´espai damunt de la taula entre les ulleres de sol, les ulleres de llegir, els mocadors de paper, la colònia, el pintallavis, el mòbil i la petita agenda de colors llampants amb els estris de treball del funcionari. La noia nerviosa com estava, va acabar girant la bossa i tot d´una va abocar el contingut damunt la taula desplaçant els bolígrafs i llapis del funcionari al qual se li va escapar una ganyota d´horror. 

La noia triomfal li va allargar el DNI. 
- Si és clar. El DNI. Ara li miro l´estat de l’expedient Senyora.

El noi teclejà i després d’alguns minuts  es va sentir un soroll d´impressora 

- L’expedient està tancat. Amb resultat negatiu – allargant-li el full imprès
- Què vol dir estat negatiu? – va esmentar la noia mentre recull un paper imprès
- Doncs sembla que segons la Llei 3/1990 de Circulació i segons la llei 30/1992 de procediment administratiu i segons les ordenances de l´Ajuntament vostè no por reclamar per què l´expedient està tancat i té una sanció en ferm. I segons el paper que té a les mans ha de pagar cent cinquanta euros amb vint-i-dos cèntims. Té quinze dies de termini.
- Com? – va cridar la pobra noia
- Em permetrà que apagui l´ordinador. Jo no la puc ajudar més. Pensi que ja fa cinc minuts que estic fora de la meva jornada de treball i no voldria arribar tard a casa. Disculpi’m . A més li he de comentar que no està en el departament de vies públiques i tràfic. Aquest és el departament de comunicació interdepartamental i no atenem al públic. 

El noi va sortir ràpidament apropant-se al carrer on havia deixat el cotxe. Va treure la clau i la porta no s´obria. De fet no era el seu cotxe. Una franja taronja pintada a la vorera i una enganxina verda al terra senyalaven alguna cosa que no acabava d´entendre.

La xicota de la multa va cridar:

- Ei que és el meu cotxe!  -afegint -
- Jo vaig veure les senyals que marcaven el repintat de la vorera i la reconversió en zona d´aparcament limitat. Sembla que s´ha quedat sense cotxe. Podria ajudar-me amb els gats? Si vostè em dona un cop de mà amb la meva multa, és clar! -sap- tots aquests diners de la sanció,  la quantitat de vides que poden salvar. N´estic ben segura que ens entendrem. Jo declararé el que calgui – sap –

-     El noi es va posar blanc.

     Exercici d´escriptura oposant personatges amb diferents característiques personals (obssessiu versus idealista)  al Curs d'Escriptura del Tres Roques amb el professor Francesc Hernández

dilluns, 22 d’octubre del 2018

"L'ambre jaune"



Historiador de la vida, naturalista curiós de mena. Passejo vora la mar i sé que no hi ha vestigis ni d´un principi ni d´un final. Observo l´horitzó.  Laigua batega al voraviu de la platja i poleix tot el que troba. Escup bafarades salades i de tant en tant, traces de vida i mort. Poso la tovallola damunt larena, conscient que és un cementiri delefants. Garbello la terra daurada i nagafo un sarpat mentre s´escola entre les meves mans. Dibuixo amb el dit del mig el teu món que la tramuntana sencarrega desborrar. A ull nu, no hi ha gaire diferència entre un gra de sauló i tots els altres. Cal mirar-sho amb lupa. Un altre cop miro la frontera entre el cel i el blau marí. i reposo els ulls a trenc d´ona. Destaquen trossets de posidònies, les petxines i fragments de vidres de colors dels naufragis de les ampolles viatgeres,  sense cap rastre de la nau ni del capità. I et trobo aquí, en un lloc inaudit. El Bàltic és tant llunyà que no m´acabo de creure el que veig. Ets una partícula fonamental,  un electró  daurat que reposa després dun llarg viatge. Et cullo de terra i et poso al palmell de la meva mà. Ets preciós sota la llum del sol. Entre el groc i el taronja. Tinterrogo com si fossis la calavera den Hamlet. Qui t´ha perdut? O potser has caigut del blau cel? Tens l´ànima pura de l´arbre que tot ho cura amb les seves llàgrimes de reïna. El passat és ara present a les meves mans. I s´ha aturat el temps. Només queda per interpretar aquesta seqüència engolida i fossilitzada del metratge real i cruel de la vida. Fotografia única del darrer instant duna aranya que caça una abella sota un vidre de mel.


 Curs d'escriptura al Tres Roques amb el professor Francesc Hernández
 Prosa poètica

dilluns, 19 de febrer del 2018

En el mes dels ametllers florits






Aquell divendres no va ésser  com qualsevol altre dia dels darrers anys. De fet, Jo esperava trobar amb els meus ulls la senyal dels verds tendres de lamagada primavera darrera dels ametllers florits. Jo esperava.  Quin error més gran. Com de costum l’únic que vaig rebre van ésser els silencis més punyents i les fiblades de la tristesa més profunda.
Diuen que a mesura que et fas gran perds l innocència del nen i guanyes la saviesa del camí recorregut. Llavors ja es dona per fet i descomptat que ets incapaç de distingir la diferència entre  el dibuix dun barret i duna boa que sha menjat un elefant. Que una rosa és només una flor que cal regalar per Sant Jordi i que la guineu sescapa per què té por i no parla amb desconeguts senzillament per què no coneix el llenguatge humà. Malgrat tot això que us acabo de dir, continua essent una constant universal que només shi veu bé amb el cor per què lessencial és invisible als ulls.  
Per a mi la millor manera d´harmonitzar aquests estats grisosos i ennuvolats sempre havia estat una bona passejada vora el mar.  Vaig decidir fer un tomb per la costa del maresme fins arribar a Calella. Sabeu?  Des del mirador es poden veure unes vistes precioses del mar i també gaudir lencesa del far amb la seva llum blanca i pura. El cel blau sanava apagant  per donar pas a un capvespre de foc rogent daquells que semblen de pel.lícula. Em trobava  tant cansat de tota la jornada de treball. Els quilòmetres i les hores s´havien acumulat com un llast que no et deixa avançar. I si, ho reconec,  vaig aclucar els ulls uns segons. Em vaig despertar dun sotrac per unes veus. Ells van passar pel cantó del banc on estava assegut. La nena parlava pels descosits mentre lavi lagafava ben fort de la mà. Els vaig veure baixar per les escales que van a parar a la caleta de Rocapins. Shi van estar una bona estona. Lhome vigilava la neta recolzat en les pedres mentre ella anava d´aquí cap allà acotxant-se i recollint petxines i restes del mar. Em vaig distreure amb el far i la seva llum i els vaig acabar perdent de vista. Vaig respirar i esperar. No sabia ben bé que hi feia allí  i cada cop el capvespre manava embolicant més amb la seva foscor. A ell el van delatar primer els sorolls que feia.  Era una mica maldestre. El vaig veure com recollia fusta i lanava acumulant a la platja a una zona resguardada poc conscient de que jo l´estava espiant. A la fi no sé com ell es va acabar adonant de la meva presència i va sortir corrents esperitat com una guineu poruga. Em vaig apropar a la zona on havia estat i mhi vaig trobar un llibre a terra Tales of mistery and imagination dEdgar Allan Poe. Jo sabia que no es podia fer foc a la platja. Però vaig treure un llumí per encendre la llenya. El foc va crear un caliu màgic. Tot allò que era foscor es va il·luminar amb una tènue llum ataronjada i ombres juganeres. Ell es va presentar per què li atreia el foc. Estava en la naturalesa més profonda del seu ésser. Vam parlar. El meu anglès de pa sucat amb oli li va treure totes les seves suspicàcies i encara es va relaxar més quan va veure que estava fullejant el seu llibre. Amb el seu anglès amb accent americà em va dir que es deia Montag, Guy Montag. Em va dir que havia treballat de bomber fins que es va cremar de la seva feina. No li omplia gens ni mica.  Em va explicar com havia dedicat els seus darrers anys a aprendres de memòria el llibre que jo tenia entre mans. Ara tocava posar-hi el final em va dir. Tot d´una i sense previ avís va agafar el seu llibre i el va llençar al foc. El paper es va retorçar ferit de mort i jo em vaig quedar sorprès. Ell va somriure i em va dir que no em preocupés que sel sabia de memòria i que si estava disposat a escoltar-lo mel podria recitar per a mi. Ara les paraules escrites ja formaven part dell i ningú més podria fer desaparèixer ni el llibre ni lautor. Jo li vaig comentar que també llegia com molta altra gent del nostre país però que de cap de les maneres se macudiria llençar un volum al foc. Això el va deixar trasbalsat per què del lloc don venia només un grup molt petit estimava els llibres. Vam parlar de moltes coses més durant tota la nit i fins a trenc d´alba. Abans de despedir-nos em va preguntar quin llibre tenia entre mans en aquells moments i jo li vaig esmentar. Em va respondre. Qué curiós el títol del teu llibre és la temperatura en què crema el paper.