Les coses més senzilles acostumen a ésser les més bones. Des de que tinc ús de raó el cafè ha
format part de la meva vida. De petit em despertava amb el soroll del molinet dels
pares. A casa nostra el cafè es
preparava com Déu mana. Directament del gra
torrat. Si no hauria estat com un sacrilegi. La mare barrejava aquest or líquid negre amb un raig de llet tèbia i dues cullerades de sucre. El
pare se’l prenia sol i ben calent. A
petits glops, per no cremar-se, envoltat de les figures subtils dels vapors del
cafè.
Jo, de manera habitual feia el mandrós al llit abans que el despertador
toqués a l´horari convingut pels pares. En aquells moments en què els somnis tenen data de caducitat i
cavalquen entre el dia i la nit, l´olor
propera del cafè acabat de preparar m’ajudava a desvetllar-me.Això si! Jo
ni el tastava! Per a mi em reservaven un bol de llet amb galetes acompanyat de
la mateixa cantarella. No veus que no t’agradarà. És
amarg. Ets massa petit per pendre’n. O de
vegades un no senzill i rotund. No. No. Sempre paraules negatives que
descrivien alguna cosa que marcava algun tipus límit per
fer-se gran. I caram si que costava superar el límit.Era com una tanca elevada impossible de
superar pel millor saltador de perxa cadet.
Ja fa temps que he desmitificat
el cafè. Forma part de la meva vida diària. És un
mal necessari. És una droga tova de la nostra societat que serveix per
il.luminar la concentració
laboral i anima les xerrades del mati. Continuo
perdent-me entre els vapors d’una
tassa fumejant. Hi va haver un temps d´excepció. Un temps amarg. Un temps sense cafè i sucre.
La
llum del sol banyava tota la sala. Les taules estaven repartides en petits compartiments
separats com si fossin cel.les d’un rusc d´abelles. El funcionari va tancar
l’expedient i va fer un cop d´ull al rellotge. En menys de quinze minuts havia
de sonar el timbre de final de la jornada.
Va dipositar el llapis i els bolígrafs de colors blau i vermell damunt
dels dibuixos gravats a la taula. Li donava pau i tranquil·litat. Cada cosa al
seu lloc, tal i com els mecànics disposen les claus angleses i les claus fixes
damunt del seu taulell de treball. Estava a punt de prémer el botó de tancament
de sessió de l´ordinador quan va entrar ella, esbufegant.
- Bon dia! - Buf un pèl i no arribo. - Però ja sap...
el trànsit ...està molt malament i no trobava aparcament.
El noi va mirar de reüll el rellotge
-
Estava a punt de tancar. Si arriba a venir un
minut més tard i no l´hauria atès. -
Miri! – la noia li va allargar un paper doblegat
que va treure de la seva bossa de mà. - Què és això? – el funcionari reticent a agafar
el paper - Miri-ho! – la noia va desplegar el paper
senyalant amb el dit i els ulls inquisitius.
El noi va tornar a mirar de reüll el rellotge.
- I? Es queda tant tranquil! – va esbufegar la
noia per al cap d´una estona continuar carregant contra el noi - Miri és una
multa d´aparcament! Sap! I no me la mereixo per què estava aparcada en un lloc
que es podia fer. De fet era una zona de càrrega i descàrrega. I sap. Estava
pendent d´una gata i els seus mixets que havia acabat de parir. Sap. Jo els havia
de capturar per portar-los al veterinari. Poden agafar algun tipus de virus i
això no ens ho podem permetre com a persones civilitzades. I a més és una
funció de l´ajuntament vetllar per tots els animals domèstics, el seu benestar
i salut. I no em mereixo la multa – va acabar amb un sap.
El noi va arquejar les seves
celles i va posar els ulls com plats. Va deixar el bolígraf blau en el seu lloc
i amb veu pausada.
-DNI si us plau - Si tingui. - Ai! Un moment que
el busco – la noia va començar a regirar dins la bossa de mà.
En un moment es va
establir una competència per l´espai damunt de la taula entre les ulleres de sol,
les ulleres de llegir, els mocadors de paper, la colònia, el pintallavis, el
mòbil i la petita agenda de colors llampants amb els estris de treball del
funcionari. La noia nerviosa com estava, va acabar girant la bossa i tot d´una
va abocar el contingut damunt la taula desplaçant els bolígrafs i llapis del
funcionari al qual se li va escapar una ganyota d´horror.
La noia triomfal li va
allargar el DNI.
- Si és clar. El DNI. Ara li miro l´estat de
l’expedient Senyora.
El noi teclejà i després d’alguns minuts es va sentir un soroll d´impressora
- L’expedient està tancat. Amb resultat negatiu –
allargant-li el full imprès - Què vol dir estat negatiu? – va esmentar la
noia mentre recull un paper imprès - Doncs sembla que segons la Llei 3/1990 de Circulació
i segons la llei 30/1992 de procediment administratiu i segons les ordenances
de l´Ajuntament vostè no por reclamar per què l´expedient està tancat i té una
sanció en ferm. I segons el paper que té a les mans ha de pagar cent cinquanta
euros amb vint-i-dos cèntims. Té quinze dies de termini. - Com? – va cridar la pobra noia - Em permetrà que apagui l´ordinador. Jo no la
puc ajudar més. Pensi que ja fa cinc minuts que estic fora de la meva jornada
de treball i no voldria arribar tard a casa. Disculpi’m . A més li he de
comentar que no està en el departament de vies públiques i tràfic. Aquest és el
departament de comunicació interdepartamental i no atenem al públic.
El noi va sortir ràpidament apropant-se al
carrer on havia deixat el cotxe. Va treure la clau i la porta no s´obria. De
fet no era el seu cotxe. Una franja taronja pintada a la vorera i una enganxina
verda al terra senyalaven alguna cosa que no acabava d´entendre.
La xicota de la multa va cridar:
- Ei que és el
meu cotxe! -afegint - - Jo vaig veure les
senyals que marcaven el repintat de la vorera i la reconversió en zona
d´aparcament limitat. Sembla que s´ha quedat sense cotxe. Podria ajudar-me amb
els gats? Si vostè em dona un cop de mà amb la meva multa, és clar! -sap- tots
aquests diners de la sanció, la quantitat de vides que poden salvar. N´estic ben
segura que ens entendrem. Jo declararé el que calgui – sap –
-El noi es va posar blanc.
Exercici d´escriptura oposant personatges amb diferents característiques personals (obssessiu versus idealista) al Curs d'Escriptura del Tres Roques amb el professor Francesc Hernández
Historiador de la vida, naturalista curiós de mena. Passejo vora la mar i sé que no hi ha vestigis ni d´un principi ni d´un final. Observo l´horitzó. L’aigua batega al voraviu de la platja
i poleix tot el que troba. Escup bafarades salades i de tant en tant, traces de
vida i mort. Poso la tovallola damunt l’arena, conscient que és un cementiri d’elefants. Garbello la terra daurada i n’agafo un sarpat mentre s´escola entre les meves mans. Dibuixo
amb el dit del mig el teu món que la tramuntana s’encarrega d’esborrar. A ull nu, no hi ha gaire diferència entre un gra de sauló i tots els altres. Cal mirar-s’ho amb lupa. Un altre cop miro la
frontera entre el cel i el blau marí. i reposo els ulls a trenc d´ona. Destaquen trossets de posidònies, les petxines i fragments de
vidres de colors dels naufragis de les ampolles viatgeres, sense cap rastre de la nau ni del capità. I et trobo aquí, en un lloc inaudit. El Bàltic és tant llunyà que no m´acabo de creure el que veig. Ets una partícula fonamental, un electródaurat que reposa
després d’un llarg viatge. Et cullo de terra i et poso al palmell de la
meva mà. Ets preciós sota la llum del sol. Entre el groc
i el taronja. T’interrogo
com si fossis la calavera d’en Hamlet. Qui t´ha perdut? O potser has caigut del blau cel? Tens l´ànima pura de l´arbre que tot ho cura amb les seves
llàgrimes de reïna. El passat és ara present a les meves mans. I s´ha aturat el temps. Només queda per interpretar aquesta seqüència engolida i fossilitzada del
metratge real i cruel de la vida. Fotografia única del darrer instant d’una aranya que caça una abella sota un vidre de mel.
Curs d'escriptura al Tres Roques amb el professor Francesc Hernández
Aquell divendres no va ésser com qualsevol altre dia dels darrers anys. De
fet, Jo esperava trobar amb els meus ulls la senyal dels verds tendres de l’amagada primavera darrera dels
ametllers florits. Jo esperava. Quin
error més gran. Com de costum l’únic que vaig rebre van ésser els silencis més punyents i les fiblades de la
tristesa més profunda.
Diuen que a mesura que et fas
gran perds l’ innocència del nen i guanyes la saviesa del camí recorregut. Llavors ja es dona per fet
i descomptat que ets incapaç de
distingir la diferència entre el dibuix d’un
barret i d’una boa que s’ha menjat un elefant. Que una rosa és només una flor
que cal regalar per Sant Jordi i que la guineu s’escapa
per què té por i no parla amb desconeguts senzillament per què no coneix el llenguatge humà. Malgrat tot això que us acabo de dir, continua essent
una constant universal que només s’hi veu bé amb el cor per què l’essencial és invisible als ulls.
Per a mi la millor manera d´harmonitzar aquests estats grisosos i
ennuvolats sempre havia estat una bona passejada vora el mar. Vaig decidir fer un tomb per la costa del
maresme fins arribar a Calella. Sabeu? Des
del mirador es poden veure unes vistes precioses del mar i també gaudir l’encesa del far amb la seva llum blanca i pura. El cel blau
s’anava apagant per donar pas a un capvespre de foc rogent d’aquells que semblen de pel.lícula. Em trobava tant cansat de tota la jornada de treball. Els
quilòmetres i les hores s´havien acumulat com un llast que no
et deixa avançar. I si, ho reconec, vaig aclucar els ulls uns segons. Em vaig
despertar d’un sotrac per unes veus. Ells
van passar pel cantó del banc on estava assegut.
La nena parlava pels descosits mentre l’avi l’agafava ben fort de la mà. Els vaig veure baixar per les
escales que van a parar a la caleta de Rocapins. S’hi van estar una bona estona. L’home vigilava la neta recolzat en les pedres mentre ella anava
d´aquí cap
allà acotxant-se i recollint petxines i
restes del mar. Em vaig distreure amb el far i la seva llum i els vaig acabar perdent
de vista. Vaig respirar i esperar. No sabia ben bé que hi
feia allíi cada cop el capvespre m’anava embolicant més amb la seva foscor. A ell el van
delatar primer els sorolls que feia. Era
una mica maldestre. El vaig veure com recollia fusta i l’anava acumulant a la platja a una zona resguardada poc
conscient de que jo l´estava espiant.
A la fi no sé com ell es va acabar adonant
de la meva presència i va sortir corrents
esperitat com una guineu poruga. Em vaig apropar a la zona on havia estat i m’hi vaig trobar un llibre a terra “Tales of mistery and imagination” d’Edgar
Allan Poe. Jo sabia que no es podia fer foc a la platja. Però vaig treure un llumí per encendre la llenya. El foc va crear
un caliu màgic. Tot allò que era foscor es va il·luminar amb una tènue llum ataronjada i ombres juganeres.
Ell es va presentar per què li
atreia el foc. Estava en la naturalesa més profonda
del seu ésser. Vam parlar. El meu anglès de pa sucat amb oli li va treure
totes les seves suspicàcies i
encara es va relaxar més quan
va veure que estava fullejant el seu llibre. Amb el seu anglès amb accent americà em va dir que es deia Montag, Guy
Montag. Em va dir que havia treballat de bomber fins que es va cremar de la
seva feina. No li omplia gens ni mica. Em
va explicar com havia dedicat els seus darrers anys a aprendre’s de memòria el llibre que jo tenia entre mans. Ara tocava posar-hi
el final em va dir. Tot d´una i
sense previ avís va agafar el seu llibre i
el va llençar al foc. El paper es va
retorçar ferit de mort i jo em vaig
quedar sorprès. Ell va somriure i em va
dir que no em preocupés que se’l sabia de memòria i que si estava disposat a escoltar-lo me’l podria recitar per a mi. Ara les
paraules escrites ja formaven part d’ell i ningú més podria
fer desaparèixer ni el llibre ni l’autor. Jo li vaig comentar que també llegia com molta altra gent del nostre
país però que de
cap de les maneres se m’acudiria
llençar un volum al foc. Això el va deixar trasbalsat per què del lloc d’on venia només un grup
molt petit estimava els llibres. Vam parlar de moltes coses més durant tota la nit i fins a trenc d´alba. Abans de despedir-nos em va
preguntar quin llibre tenia entre mans en aquells moments i jo li vaig esmentar.
Em va respondre. Qué curiós el títol del
teu llibre és la temperatura en què crema el paper.
