El fotògraf del pànic

Si hi ha algunes coses que el temps acostuma a respectar són els casaments i els enterraments. Semblava com si s'establís un diàleg entre els agents meteorològics i Déu. El Marcel no sabia ben bé per què era així però l'experiència dels darrers anys l'havia portat a aquesta estranya conclusió. Feia temps que era fotògraf professional. Havia obert la seva petita botiga feia només dos anys. Un aparador amb material fotogràfic divers i una pantalla de televisió donaven la benvinguda al client. Per entrar només calia prémer el timbre per què mai deixava la porta oberta. Darrere del taulell una porta donava pas al despatx i una sala especialment habilitada per a fer els treballs fotogràfics. A les parets penjaven les cares rialleres de parelles acabades de casar, les típiques fotografies de nens amb vestit de mariner i una bellíssima actriu local prou coneguda per tots. Eren mostres veritables de la seva capacitat artística i del seu ull fotogràfic per extreure l'essència del model i del moment. Malgrat que tot havia estat pensat per captivar l'atenció del nouvingut a la botiga en relació als retrats de boda, les seves mirades sempre acabaven en una fotografia en blanc i negre que desentonava de la resta. El títol de la foto deia en anglès, primer premi World Press Photo. La Paula i el Nikola van entrar com qualsevol parella d´enamorats buscant deixar el record perfecte d'un dia tan especial per ells dos. La Paula va quedar fascinada amb la delicadesa dels retrats. El Nikola es va fixar en la fotografia en blanc i negre. Li recordava el seu poble natal dels Balcans. Van mirar i remirar. Li van preguntar pels aspectes tècnics i sobretot pel preu. Van quedar prou satisfets malgrat que el fotògraf mai els va mirar als ulls. Després d'una xerrada en veu baixa, els nuvis van acordar que es quedarien amb el fotògraf. El Nikola li va allargar la mà per formalitzar el tracte però van passar uns llargs segons abans que el Marcel reaccionés i li donés la mà també. L'encaixada de mans va segellar el pacte. En sortir el Nikola es va adreçar a la Paula amb el seu català amb accent estranger- T'hi has fixat, li ha costat donar-me la mà! La Paula va respondre-Potser és per què li faltava un dit! Per mi ha estat difícil mirar-lo directament als ulls doncs això que tingui un ull de cada color... Un de verd i un de blau. No passa sovint! El noi va assentir amb un gest i va dir-esperem que tot surti bé! És el nostre dia! I el dia va arribar radiant. Com esperaven els nuvis va fer sol. Tothom estava al seu lloc i en Marcel enllestia les protocol·làries fotos de la parella davant l'església. Va cridar - A veure grup! Més junts i un somriure! - i va disparar. Aquell moment va quedar capturat com tants d'altres. Però alguna cosa va incomodar al Marcel. No va saber per què però quan mirava pel visor va començar a entrar-li por. Normalment es sentia còmode darrere de l’objectiu. Era una barrera invisible que li donava certa protecció. Havia tardat temps a recuperar la confiança però semblava que avui s'havia esvanit. Mentre servien els plats del convit també va fer les fotos de rigor. Se sentia més calmat. Un altre cop amb la càmera als dits i protegit per la distància- A veure, taula número 7, un somriure! – i va ésser llavors quan va visualitzar aquells ulls negres. El temps es va dissoldre i va trobar-se a la guerra dels Balcans. Ell era fotoperiodista de zones en conflicte. Parapetat darrere un mur feia fotos d'un esdeveniment cruel. No podia fer més que immortalitzar la mort d'aquella colla de vilatans. Es van sentir trets i crits. El van enxampar. El van col·locar de bocaterrosa i va veure aquells ulls negres del capità Jussef. Els ulls i el somriure sorneguer li van quedar gravats. Li van trencar la càmera. Sort que havia guardat un rodet que mai van trobar. Un testimoniatge que havia quedat en un premi i una fotografia en la paret. Volia disparar però li mancava el dit que en Jussef li havia tallat.

Mars interiors

Feia una estona que l'esperaven davant de la plaça de la vila. El tot terreny estava estacionat amb el motor en marxa. La boira no era quelcom habitual en aquell poble però impedia veure amb nitidesa la façana de l'ajuntament d'estil modernista i li donava als carrers un aspecte fantasmal i ataronjat. El conductor i el guia estaven acostumats a matinar i esperar en silenci dins del vehicle. De tant en tant posaven les mans davant de la sortida de l'aire calent i se les fregaven amb força per agafar una mica d'escalfor. La Nieves va arribar amb ulls de son. Només havia tingut temps de netejar-se la cara com els gats, vestir-se a corre-cuita i fer un cafetó. Sort que la motxilla i la càmera fotogràfica se les havia preparades la nit anterior.
Va picar al vidre de la finestreta del vehicle tan bon punt va arribar mentre valorava quina explicació havia de donar per la seva tardança. Es va decidir per il·luminar la matinada d'aquell parell d'homes sorruts amb un somriure i un bon dia.
Els dos homes la van correspondre amb un bon dia. Van baixar del vehicle per ajudar-la a col·locar l'equipatge. Ella va pujar al darrere i va abaixar els seients abatibles.
-Doctora només cal que esperem a una parella d'ornitòlegs anglesos que també vénen a fer l'observació dels voltors al canyet.
-Doncs haurem d'esperar que arribin aquests tardaners, oi? Ja hi estic acostumada als períodes llargs de temps. Què és una vida humana sinó un sospir dins la immensitat dels cicles geològics? –i va continuar- Fa una mica de fred en aquest poble!– fent una gran rialla
-Sí, si esperarem. Quin remei! – i el conductor va tancar la porta del darrere amb un cop sec.
La Nieves era una paleontòloga burgalesa prou feta al fred de la seva terra i avesada a matinar. No debades els seus alumnes de grau en les excursions de pràctiques de camp l'havien batejat amb el malnom de la "toca matines" i així li va quedar.Ella quan s’en va assabentar s’ho va prendre prou bé degut al seu sentit de l’humor. Sempre s’apuntava la primera a la festa i a unes cerveses després d’una dura excursió. Era la millor manera de fer pinya amb els seus alumnes i d’arribar a ells per motivar-los i transmetre la seva passió pels fòssils. Normalment quan tocaven les onze la nit abandonava la festa. Sabia que l’endemà la catedràtica no podía fallar i que devia estar amb les piles ben carregades d’energia. La joventut i força dels seus alumnes era un tresor temporal que mai acabava resisitint poques hores de son i una llarga caminada sota el sol.No sabia per què aquella albada no havia sentit el timbre del despertador. Malgrat tot sí que recordava el somni d'aquella nit. Ella palplantada a la platja i veient la baixamar. A poc a poc el que havia estat aigua salada pentinada pel vent esdevenia una badia. Les roques properes quedaven descobertes i els petits animalons marins s'anaven amagant sota la sorra. Els ocells estaven de festa major i aprofitant l'oportunitat d'alguna presa fàcil. De sobte va començar a pujar la marea ràpidament. Va adonar-se que si no corria aviat seria engolida per l'aigua.En aquell moment va despertar.
Amb l'arribada dels anglesos van marxar del poble. Aviat van deixar endarrere les cases dels afores i van enfilar la segura carretera asfaltada plena de boira per passar als camins plens de revolts.A mesura que anaven guanyant alçada la boira anava desapareixent.
Amb les primeres clarors del dia van arribar a la zona d'alimentació dels carronyaires. Abans d'entrar a l'amagatall, la Nieves, va fer una mirada a la conca que en temps geològics havia estat un antic mar. Avui estava plena de boira. Tots els afeccionats van treure la càmera i es van posar a esperar els voltors. La Nieves va apuntar el canyet amb el teleobjectiu. La zona estava plena de restes d'animals i óssos espargits sense ordre. Entre els cossos inerts va veure una botella agafada per una mà humana. Va fer un crit d'esglai i va sortir corrents de la cabaneta. Un altre cop palplantada davant d'un paisatge, però ara, per certificar allò que havien vist els seus ulls. Un cos humà nu de bocaterrosa que agafava amb la mà una ampolla de vidre verd. Dins de l'ampolla va observar una rosa de paper amb els pètals escrits. La cara estava totalment pàl·lida i lleugerament tapada pels cabells, i els seus llavis de color morat estaven segellats amb un parell de cadenats. Estava segura que mai oblidaria aquella escena per què una marea d'emocions inexplicables la van engolir.

El deure de l'oblit (I)

"Quant pesa un pensament? Quant pesa una vida? Depèn del moment en què posis el dit en la clepsidra. "

La seva ànima s'havia equivocat de dia i de moment. Les seves passes el van portar a l'entrada d'un local amb neons fluorescents a la paret. Va creuar la porta per què a fora feia fred. Va haver d'atravessar un petit mur de fumadors que reien i apuraven les seves cigarretes. Tenia ganes de trobar algú amb qui fer petar la xerrada una estona i de pas, treure's la sensació de tenir la gola seca. En tancar-se la porta de cop, ningú va aixecar el cap del got per adonar-se de la presència del nouvingut. La música estava massa alta per què cap dels presents pugués sentir res i tothom estava ocupat en les seves pròpies cabòries de matinada. Hi havia una parella jove col.locada estratègicament en una de les taules més llunyanes. En la lleu penumbra s'agafaven de les mans de manera tendra gastant cada moment de la nit entre petons, somriures i rialles. Ell es va asseure a un dels tamborets de cuiro vermell  més allunyats de la porta i que vorejaven la barra del bar. Va demanar al cambrer que li servís una copa. Ho va fer amb un simple moviment de la mà i dipositant dues monedes al damunt del marbre; sense que hi hagués cap intercanvi de paraules entre ells dos; com si es coneguessin de tota la vida. En Jaume, de manera sol.licita, va treure una copeta de vidre transparent de l'estanteria i una botella de vi negre de la Rioja. Coneixia bé els gustos dels seus clients. Li va omplir la copeta fins la meitat amb el líquid vermellós. La primera xerrada amb el veí de tamboret de la dreta va donar pas a una convidada. I després de la primera ronda en va venir una altra i una altra. A poc a poc, la seva ànima s'anava difuminant i defugint el cos. Les barreres que el limitaven desapareixien però a canvi, s'omplia d'una tènue penombra.

La darrera copa va caure a terra fent la trajectòria d'una paràbola quasibé perfecta. En contraposició, el seu mòbil li va caure de la barra del bar, fent un camí rectilini. No se'n va adonar.

El lleuger impuls que havia donat al got en fer un brindis solitari, va catapultar la copa cap a l´aire. En el moment que se li va escapar de les mans,  la gravetat va fer la resta. Ningú va sentir el soroll però tots van veure els efectes. El petit contenidor de vidre es va esberlar en trocets que mai més podrien pegar-se per tornar a tenir una copa cristal.lina. El líquid vermellós es va estendre pel terra del bar saltejat d'illes punxegudes de vidre. 

En Jaume havia anat fent fora tots els clients del bar. Li va costar un munt. Aquella nit estava massa cansat per dedicar-se a netejar i recollir. Tampoc s'en va adonar de la copa trencada. Va tancar les llums i va abaixar la persiana metàl.lica. La foscor es va apoderar d'aquell antre.

L'arribada d'un missatge SMS a destemps va alterar l'estructura de la nit. El pampallugueig del led anava dibuixant de manera intermitent l'ombra de les restes de la copa de vidre a la paret. Les figures ombrívoles del cos inert desapareixien amb la foscor de la nit i tornaven a aparéixer amb el batec blau del led. Tal com el gat d'Schrödinger, a voltes viu i il.luminat, a voltes mort i fosc.

A poc a poc, la bateria del mòbil es va anar esgotant i la foscor absoluta va regnar en el local fins a les primeres llums de la matinada.

Certament, alguna cosa no va anar bé aquella albada. Per què la seva ànima s'havia equivocat de dia i de moment.

El cel blau (IV) - L'horitzó

"Sense por, entra dins la mar freda

que bressola i batega,els records més amagats"

Hi ha una delícada i etérea línea fina entre el blau marí i el cel blau. Si un s'ho mira bé, pensaria que el matemàtic diví és amant de l'escaire, el cartabó i els degradats de colors per separar dos matèries que de fet són les mateixes, per què són fluides,  l'aigua i l´aire. I de fet cadascuna d´elles conté una part de l'altra i li dona les seves propietats.

La Jordina ho sabia prou bé això quan es capbussava i feia tombarelles en la mar. Havia de travessar la línea divisòria tot sovint per treure el nas i respirar.

Entrar al mar es convertia cada dia d'estiu en un veritable ritual. Posava la seva tovallola blava amb el dibuix del far sobre la sorra daurada i desèrtica. Després sortia corrents fins apropar-se al voraviu de l'espetec de les ones. Aprofitava el reflux de l'onada per fer uns passos ràpids i deixar la petjada marcada a l´arena tendra i  mullada per després fugir corrents cap endarrera i observar com les marques dels seus peus desapareixien pentinats per l´aigua i l´escuma de les ones fluctuants.

Per què la mar no té memòria i tot ho oblida. O aparentment és així.

A la fi, el joc del gat i la rata entre ella i les ones,  acabava amb un terrabastall d'esquitjos i soroll, i ella entrant de cop al mar.  Un dels dies es va entossudir en atrapar l´horitzó. I aquella idea lluninosa la va verbalitzar en l'arena de la platja. Un bastó escopit per la mar va fer la resta. Un sol, una línea recta i unes línees ondulades marcaven l'objectiu.  Fins i tot li va explicar a la mare que va respondre amb un

-Calla beneïta!

Tossuda com era es va entestar en la captura de l'horitzó. Intentava de totes totes cada dia aquesta tasca feixuga amb paciència. Però el maleït horitzó no es deixava atrapar. Treia el cap de l´aigua i l´obserbava rectilini, joganer i traidor a la llunyania. Realment s'estava cansant. Aquell dia es va deixar consolar per la mar. Intentava de totes totes, posar-se de cara amunt i veure el sol a través de la mar, una cosa quasibé impossible. Per què malgrat que feia esforços per enfonsar-se, acabava surant. Es va deixar emportar pel dolç bressolar de les ones fent la morta.  Llavors va succeir. En enfonsar-se parcialment va atrapar l´horitzó. Ja et tinc va dir! Amb el cap mig enfonsat va veure una delicada separació. Per fora l´aire i per sota del nas l'aigua salada del mar. L'havia atrapat definitivament! Va sortir orgullosa i triomfant, regalimant aigua salada per la seva pell blanca i els seus cabells rossos. Ara podia dedicar-se a la seva activitat preferida. La cacera de petxines. 

Fragments de llums i ombres

Per què la vida és un continu devenir de fragments de llums i ombres entre el dia i la nit

El deure de l´oblit (0)

I allí estava peu plantada davant de la llar en un dia assolellat i fred d'hivern. La mort és una cosa estranya. Primer t'abandona l'ànima, després la presència del cos. Però allí encara estava ell, totes les paraules escrites i no dites. Fragments del trencaclosques d'una vida en cartes i diaris.  Va acostar el llumí a la pila de paper i la petita flama va calar ràpidament. D'antuvi  el paper va agafar un color marronós per passar aviat al negre mentre es doblegava davant la flama ataronjada. El foc anava engolint el paper i transformant la matèria escrita en alguna altra cosa més subtil, en un darrer moment de llum i escalfor. Va posar el palmell de les seves mans a prop del foc per notar  aquell darrer escalf  en la seva pell. Després d'uns minuts només quedaven les cendres encara roents de la pila fumenjant. Havia arribat la seva segona mort i com un cos  que acaba d'expirar la fredor lenta de les cendres . Era el seu dret i deure de l'oblit.