Ara fa un any (I,II i III)

A les cinc de la matinada del dia 1 de gener poques coses es senten pels carrers. El soroll del camíó de les escombreries trenca el silenci de la nit, mentre un gat ràpidament es refugia sota el vehicle estacionat en la zona reservada per les ambulàncies.Malgrat la senyal prou visible de prohibit l'estacionament el cotxe d´algun veí manté de forma orgullosa la seva plaça conquistada de matinada.
Si el dia 1 de gener no treballen ni les grues!
Dins de la sala reservada al personal administratiu només hi ha un metge.Les llums il.luminen tota la sala amb aquella blancor fluorescent. De manera diligent el sanitari tecleja a l´ordinador el diagnòstic de la darrera visita a l´historial mèdic del seu pacient. Sobtadament para per fer un badall. Mira un moment per la finestra i s'aixeca a estirar les cames. La màquina de cafè es troba al menjador del personal i només cal creuar un passadís. Dins el menjador taules blanques, unes cadires blaves, una nevera pel personal i un televisor al damunt. A les parets un collage amb les fotografies dels companys del sopar del centre de l'any 2009 i un taulell amb els papers del sindicat. El metge posa les monedes dins la màquina i gira el cap per veure les notícies enllaunades del Canal 3/24. El televisor té la veu silenciada i ell es centra en les notícies de darrera hora que surten a la part inferior de la pantalla.S'asseu i fa el primer xarrup de cafè del got de plàstic. Sobtadament sona el telèfon de la sala dels administratius. D´un bot es posa de peus i surt a contestar

- CAP d´urgències, li parla el Doctor Vendrell! digui?

- Ha sortit una urgència domiciliària de darrera hora. L'avis és de fa poca estona 

 El metge agafa un full i un boligraf mantenint el telèfon a l´orella.

- Em pot dir el nom i les dades del pacient? Um, ok! El pacient es diu Antonio i té 83 anys, dolor a la zona del braç, tos i problemes respiratoris. ¿alguna cosa més? ah, ok! Historial d´hipertensió, numero d´avis 124. Em pot tornar a repetir el nom complet i l´adreça? Ah ok! Antonio Cifuentes i viu al carrer Vallirana, número 21.

Dins del box d'urgències els leds de la pantalla de l´ordinador i la porta entreoberta són suficients per il.luminar parcialment l´estança.  Damunt de la llitera es distingeix un cos immòbil que respira acompasadament En un instant el silenci dona pas al remor llunyà d'uns passos que s´apropen cap a la consulta. El Doctor Jaume Vendrell obre la porta i amb la seva veu greu diu:

. Bon dia Carles! Tenim un domi!

Aquelles paraules i la llum que entra a la consulta catalitzen el despertar del lleuger son del conductor. Aquesta nit ha estat llarga i feixuga. El darrer servei l´han fet a les dues de la matinada i el conductor quasibé no ha aclucat els ulls fins a les 4. Els sorolls distants dels telèfons i els cops de les portes l´han impedit dormir.

El Carles es frega els ulls, s'incorpora i surt del sac de dormir completament vestit. Només li cal posar-se les sabates. Es dirigeix als WCs del centre per rentar-se la cara. Encara mig estabornit s'apropa a la sala menjador.

-Doctor, tinc el temps suficient per fer un tallat ràpid?

-Si home! Mentrestant Jo reviso el maletí d´urgències He d´agafar el pulsi i l´estetoscopi també!

En menys d´un minut el conductor ja té el seu tallat a les mans i se`l pren àvidament mentre el Doctor l´espera carregat amb la motxilla a la porta.

Els dos homes es dirigeixen cap al cotxe. El viage cap al domicili del pacient transcorre en el més absolut silenci que només és tallat per les indicacions de la dolça veu femenina del GPS Estan a punt d´arribar i el GPS  dona les darreres instruccions:

- Siga recto y en 500 metros gire a la derecha.

- Siga recto y en 100 metros gire a la derecha

- Em sembla que aquest GPS ens està portant a l´hort i prenent el pèl Carles!

- En 50 metros gire a la derecha y destino punto por la derecha

El conductor que no coneix la zona gira i llavors:

- Recalculando

- Merda! Ja m´he equivocat! - brama el conductor.

- Jo diria que anem bé Carles. El carrer és molt a prop. Sortim del cotxe a veure si trobem algun rètol.

Aquell petit descampat infecte és el punt final marcat pel GPS i no hi ha cap carrer. Només un edifici molt alt i al seu cantó una barraca i la porta d´entrada d'un pàrking de camions.

Les llums llargues del vehicle d'urgències il.luminen la foscor  i el motor trenca el silenci de la nit. Així que  surten a investigar,  els gossos del parking comencen a bordar intensament i al cap d´uns instants es sent com puja una persiana de l´edifici més alt. En la claror de la finestra es distingeix la silueta d´un veí que treu el nas.

El Doctor sense penaar-s'ho dues vegades pren la iniciativa i cridà:

-Escolti Senyor! És aquest el carrer Vallirana número 21?

-¿Cómo dice?

- Le pregunto si esta es la calle Vallirana. Somos del servicio de Urgencias Médicas Domiciliarias.

. Ah! Si esta es la calle Vallirana. Buenas noches! - El senyor va tornar a baixar de cop la persiana i es va tancar la finestra de llum i d'informació.

En aquell moment els dos homes, el metge i el conductor, es van mirar sense dir res però amb cara d´incredulitat i sorpresa.

-Doncs bé Carles! Suposo que ja hem arribat. Déu ésser aquella barraca que hi ha al costat del parking.

L'albada és un dels moments en què fa més fred a l´hivern. El sol s´ha post fa hores i es pren el seu temps abans de treure el cap per l´horitzó blau marí. La respiració del conductor genera llonguets de vapor sense paraules que desapareixen en segons mentre espera la tornada del metge. Aquests moments esdevenen petits oasis de calma i lentitud.

Els crits del Doctor el posen en estat d'alerta i en Carles va cap a la casa.Travessa la barrera que dona accés al jardí sense pensar en els gossos i es planta davant la porta de la casa.
No gosa entrar sense preguntar. Travessar la llinda d´una casa és un límit personal que t´hi han de donar permís per què et dóna accès a un món únic que és el rebedor de l'ànima humana.
Una vegada a dins, no fa cap exclamació davant la visió.A l'enrajolat brut s´hi han escolpit els camins més transitats cap a les diferents estances i com una illa solitària resta al terra una capsa d'ajuda de la Creu Roja. Pocs mobles i tots plens de coses amuntegades de manera desendreçada. Al davant seu un home d'avançada edat assegut en un sofà davant el que s´adivina com la superfície d´una taula .Una petita flassada quadriculada li tapa les cames.Ni tan sols el fred s'amaga en aquesta casa malgrat l'estufa elèctrica  El metge li agafa el canell de la mà i li va fent preguntes que no respon
 -¡Escuche! ¿que me oye? ¿Se encuentra bien? Ahora no se preocupe por nada que estamos aquí para ayudarle.
 -Ahora le voy a mirar la presión. Durante unos minutos no se mueva. 
 -Carles passa'm l'oxímetre i l'estetoscopi.
El noi diligent, compleix les ordres.
 -Ostres quina saturació més baixa! -continua amb les preguntes
 - ¿Hace mucho que tiene esta tos?
L'Antonio es decideix a contestar amb un si que quasibé no s´escolta. Té els llavis blaus i la pell molt pàl.lida
- Antonio usted toma medicación para el corazón ¿verdad? ¿dónde tiene la medicación?
Aixeca dèbilment la mà per senyalar amb el dit cap a l´armari amb vidriera que hi ha en un racó de la sala.
- Carles, si us plau, busca dins l´estanteria. A veure si trobes la medicació que pren el senyor Antonio.
El noi pren el camí net traçat cap a la cuina procurant no trepitjar la part fosca i llefiscosa. Es deté per fer una llambregada furtiva cap a la cuina. Veu amb astorament la pica plena de plats bruts i el marbre amb capses de menjar obertes. Hi ha un gos que avui fa festa major amb els desperdicis amuntegats a fora del cubell de la brossa. No sap d´on ha sortit i pensa que potser s´ha esmunyit per la porta mentre entrava.
Li costa una mica trobar la medicació però al cap d´uns llargs minuts al darrera d´un sobre d´una factura de la llum apareix la caixa.
-Porta'm la caixa!- mentre el metge segueix interrogant al pacient-  Antonio, ¿esta es la medicación que habitualmente toma? 
El pacient afirma amb el cap sense afegir cap més paraula.
-¡Oiga Antonio! ¿Usted tiene familia? 
El pobre home fa que no amb el cap mentre articula un si amb un lleuger fil de veu.
-Ahora, vamos a llamar a la ambulancia porqué tenemos que ingresarle y hacerle unas pruebas que aquí no le podemos hacer.
Tot d´una, de l'habitació fosca que hi havia al darrera del sofà apareix un segon home davant la sorpresa del metge i el conductor. S'adreça sense dir res cap a la cuina i foragita els gossos a crits. Es sent com s´obre una aixeta i al cap d´una estona surt de la cuina enclexinant-se els seus cabells negres mullats i greixosos.
-Oye Antonio, mira que voy a salir. 
-Pues me van a llevar al hospital
-¡Ah vale! Cuando llegues al hospital y tengas la habitación asignada me llamas.Te vendré a ver un momento.
El cop de porta i el crit d' Adéu! van resonar a l´habitació. 

-Passa'm el mòbil que trucaré al 061. M´han d´enviar una ambulància i portar aquest home a l´hospital. 

-Li parla el Doctor Vendrell. M´han d´enviar una ambulància no medicalitzada per portar al pacient Antonio Cifuentes del carrer Vallirana número 21 cap a l´hospital de Can Ruti, codi alfa tango charly 122  

Mentre el metge està pel pacient, el conductor es queda al carrer esperant l´ambulància. Al cap d´uns cinc minuts veu pareixer la llum ataronjada intermitent.Després d'acomodar al senyor Antonio en una llitera, el vehicle surt cap al servei d´urgències de l´hospital.
El camí de tornada al CAP d´urgències els porta per l´antiga N-II que s´ha convertit en zona d´esbarjo i oci nocturn. Les discoteques no fa gaire que han tancat i els clients no es resignen a marxar i deixar orfena la nit de cap d'any. Grupets de nois i noies joves asseguts a les voreres amb el got de cervesa o el cubata a la mà. Alguns travessant la nacional sense mirar, obviant els semàfors i els passos de zebra, altres intentant entrar en un altre local.
I la vida i el dia continuen, sense mirar cap endarrera.

Ara fa un any (i III)

L'albada és un dels moments en què fa més fred a l´hivern. El sol s´ha post fa hores i es pren el seu temps abans de treure el cap per l´horitzó blau marí. La respiració del conductor genera llonguets de vapor sense paraules que desapareixen en segons mentre espera la tornada del metge. Aquests moments esdevenen petits oasis de calma i lentitud.

Els crits del Doctor el posen en estat d'alerta i en Carles va cap a la casa.Travessa la barrera que dona accés al jardí sense pensar en els gossos i es planta davant la porta de la casa.
No gosa entrar sense preguntar. Travessar la llinda d´una casa és un límit personal que t´hi han de donar permís per què et dóna accès a un món únic que és el rebedor de l'ànima humana.
Una vegada a dins, no fa cap exclamació davant la visió.A l'enrajolat brut s´hi han escolpit els camins més transitats cap a les diferents estances i com una illa solitària resta al terra una capsa d'ajuda de la Creu Roja. Pocs mobles i tots plens de coses amuntegades de manera desendreçada. Al davant seu un home d'avançada edat assegut en un sofà davant el que s´adivina com la superfície d´una taula .Una petita flassada quadriculada li tapa les cames.Ni tan sols el fred s'amaga en aquesta casa malgrat l'estufa elèctrica  El metge li agafa el canell de la mà i li va fent preguntes que no respon
 -¡Escuche! ¿que me oye? ¿Se encuentra bien? Ahora no se preocupe por nada que estamos aquí para ayudarle.
 -Ahora le voy a mirar la presión. Durante unos minutos no se mueva. 
 -Carles passa'm l'oxímetre i l'estetoscopi.
El noi diligent, compleix les ordres.
 -Ostres quina saturació més baixa! -continua amb les preguntes
 - ¿Hace mucho que tiene esta tos?
L'Antonio es decideix a contestar amb un si que quasibé no s´escolta. Té els llavis blaus i la pell molt pàl.lida
- Antonio usted toma medicación para el corazón ¿verdad? ¿dónde tiene la medicación?
Aixeca dèbilment la mà per senyalar amb el dit cap a l´armari amb vidriera que hi ha en un racó de la sala.
- Carles, si us plau, busca dins l´estanteria. A veure si trobes la medicació que pren el senyor Antonio.
El noi pren el camí net traçat cap a la cuina procurant no trepitjar la part fosca i llefiscosa. Es deté per fer una llambregada furtiva cap a la cuina. Veu amb astorament la pica plena de plats bruts i el marbre amb capses de menjar obertes. Hi ha un gos que avui fa festa major amb els desperdicis amuntegats a fora del cubell de la brossa. No sap d´on ha sortit i pensa que potser s´ha esmunyit per la porta mentre entrava.
Li costa una mica trobar la medicació però al cap d´uns llargs minuts al darrera d´un sobre d´una factura de la llum apareix la caixa.
-Porta'm la caixa!- mentre el metge segueix interrogant al pacient-  Antonio, ¿esta es la medicación que habitualmente toma? 
El pacient afirma amb el cap sense afegir cap més paraula.
-¡Oiga Antonio! ¿Usted tiene familia? 
El pobre home fa que no amb el cap mentre articula un si amb un lleuger fil de veu.
-Ahora, vamos a llamar a la ambulancia porqué tenemos que ingresarle y hacerle unas pruebas que aquí no le podemos hacer.
Tot d´una, de l'habitació fosca que hi havia al darrera del sofà apareix un segon home davant la sorpresa del metge i el conductor. S'adreça sense dir res cap a la cuina i foragita els gossos a crits. Es sent com s´obre una aixeta i al cap d´una estona surt de la cuina enclexinant-se els seus cabells negres mullats i greixosos.
-Oye Antonio, mira que voy a salir. 
-Pues me van a llevar al hospital
-¡Ah vale! Cuando llegues al hospital y tengas la habitación asignada me llamas.Te vendré a ver un momento.
El cop de porta i el crit d' Adéu! van resonar a l´habitació. 

-Passa'm el mòbil que trucaré al 061. M´han d´enviar una ambulància i portar aquest home a l´hospital. 

-Li parla el Doctor Vendrell. M´han d´enviar una ambulància no medicalitzada per portar al pacient Antonio Cifuentes del carrer Vallirana número 21 cap a l´hospital de Can Ruti, codi alfa tango charly 122 

Mentre el metge està pel pacient, el conductor es queda al carrer esperant l´ambulància. Al cap d´uns cinc minuts veu pareixer la llum ataronjada intermitent.Després d'acomodar al senyor Antonio en una llitera, el vehicle surt cap al servei d´urgències de l´hospital.
El camí de tornada al CAP d´urgències els porta per l´antiga N-II que s´ha convertit en zona d´esbarjo i oci nocturn. Les discoteques no fa gaire que han tancat i els clients no es resignen a marxar i deixar orfena la nit de cap d'any. Grupets de nois i noies joves asseguts a les voreres amb el got de cervesa o el cubata a la mà. Alguns travessant la nacional sense mirar, obviant els semàfors i els passos de zebra, altres intentant entrar en un altre local.
I la vida i el dia continuen, sense mirar cap endarrera.

El dia que vam coincidir Tú i Jo

La foscor ja fa estona que s´ha apropiat dels carrers de Mataró i les llums de les faroles li donen un ambient ataronjat mentre el fred fa la resta.Poca gent  visible pel barri del Palau Escorxador. Les empreses que encara queden en aquest entramat de carrers quadriculats ja han tancat al migdia.
Algunes persones s´afanyen a fer la compra  de darrera hora abans de la cel.lebració de la nit del 24 de desembre.El resignat botiguer despedeix al darrer comprador amb un somriure a la cara i un "Bon Nadal i Bones Festes!" mentre baixa apresuradament la persiana,  no fos el cas que entrés un altre client.

L'Aniol baixa  pel carrer Floridablanca direcció mar absort en els seus pensaments. Va amb el pilot automàtic posat i cercant els contenidors. Una munió d'idees i pensaments li passen pel cap.S´atura davant les brosses i fa una mirada ràpida i apunta a la fulla de registres. En bon estat i sense pintades. Obre el contenidor i observa l´interior. El contenidor està ple de cartró d´embalatge i porexpan.

-Au! Un altre que no sap reciclar. Mira que arriba a ésser fàcil plegar el cartró i portar-lo quatre passes més enllà i posar-lo al contenidor blau. Però no! Va i el tio mandrós i ho fot tot directament al rebuig.

No és una feina complicada per Ell això d'anar resseguint i comprovant els contenidors. Encara recorda  el dia de l´entrevista amb la seva Cap. Va estar a punt de posar-se a riure quan li va fer la darrera pregunta.

-Tens la formació adequada però ¿no et farà fàstic remenar dins els contenidors? Has de pensar que s´han d´obrir i regirar bé per veure el seu contingut amb una varilla.

Davant d´aquella qüestió es va quedar frapat i va repassar mentalment les darreres paraules que havia sentit abans de donar una resposta. Era clar que li interessava la feina però va contestar sense pensar-s'ho massa:

-Bé Jo no tinc cap problema en remenar les escombraries amb un pal. Ha de pensar que he estat al damunt d'un contenidor de tretze tonelades de fangs de depuradora. Amb una pala els havíem d´anar removent per tal d´omplir-lo correctament. I era al mgdia de l´agost i estava envoltat per un eixam de mosques. Així que crec que ja estic curat d´espants i podré fer correctament la feina malgrat la meva formació.

-Doncs bé! Moltes gràcies per portar el teu cCurriculum vitae i venir a l´entrevista.

La noia en aixecar-se i li va estendre la mà. Els dos es van donar una encaixada de mans. Havia estat preocupat per aquell moment doncs havia llegit molt darrerament sobre com s'havia de fer una entrevista i com donar la mà correctament.Va calcular mentalment la força de l´apretada. Ni massa fort, ni massa fluix! 
Mentrestrant la seva futura Cap obria la porta i feia el darrer comentari:

-Tant aviat com haguem pres una decisió us ho farem saber als candidats. Que tinguis molt bon dia Aniol!

Van haver de passar uns dies que es van fer molt llargs abans no va sonar el mòbil anunciant la bona nova.  Ara ja feia uns quatre mesos que treballava en aquella feina i estava força content. Tenia carrer, tenia llibertat de moviments!

Aquest fil de pensament s´aturà en veure el Camí Ral doncs havia de girar a la dreta en direcció al centre de Mataró per després haver de baixar pel carrer Confreria de Sant Elm fins a la Plaça Jordi Capell.

En arribar a la darrera cruïlla que el menava cap a la plaça va poder veure com el Nadal ja havia estat prou generós. La brossa s´havia acumulat tant i tant davant dels contenidors groc, verd i blau que no hi havia possibilitat d´accedir-hi. Aquesta nova societat rica i opulenta havia aconseguit que el que abans tenia un valor, fos superflu. Els cartrons, ampolles de vidre de la festa i mobles amuntegats donaven una trista sensació de brutícia del nou ric.

Va apuntar-ho als seus registres i va seguir caminant fins la plaça. Començava a estar cansat de la caminads i va arribar als seus darrers contenidors.a tocar de l´avinguda del Maresme. Amb el peu va apretar la palanca i mentre amb una llanterna a la mà il.luminava l´interior del contenidor, amb l'altra remenava les bosses per fer-se una idea del que hi havia allí dins. Va notar una presència estranya i va girar el cap per veure que una altra persona feia justament el mateix que ell.

-Serà una broma o equivocació d'alguns dels meus companys - pensà.

Els dos es van creuar una curta mirada de sorpresa per continuar cadascú amb la seva feina. L'home vell va continuar rebuscant fins que va trobar el seu preciat tresor. El que la gent llençava li donaria part dels diners que necessitava per sobreviure. L'Aniol va tancar el contenidor i va dornar una darrera furtiva mirada al senyor gran abans de marxar cap a casa.

Oh, pensa dues vegades, per què és un altre dia per a tú i per a mi al paradís!

Pensa-hi!

Ara fa un any (II)

Dins del box d'urgències els leds de la pantalla de l´ordinador i la porta entreoberta són suficients per il.luminar parcialment l´estança.  Damunt de la llitera es distingeix un cos immòbil que respira acompasadament En un instant el silenci dona pas al remor llunyà d'uns passos que s´apropen cap a la consulta. El Doctor Jaume Vendrell obre la porta i amb la seva veu greu diu:

. Bon dia Carles! Tenim un domi!

Aquelles paraules i la llum que entra a la consulta catalitzen el despertar del lleuger son del conductor. Aquesta nit ha estat llarga i feixuga. El darrer servei l´han fet a les dues de la matinada i el conductor quasibé no ha aclucat els ulls fins a les 4. Els sorolls distants dels telèfons i els cops de les portes l´han impedit dormir.

El Carles es frega els ulls, s'incorpora i surt del sac de dormir completament vestit. Només li cal posar-se les sabates. Es dirigeix als WCs del centre per rentar-se la cara. Encara mig estabornit s'apropa a la sala menjador.

-Doctor, tinc el temps suficient per fer un tallat ràpid?

-Si home! Mentrestant Jo reviso el maletí d´urgències He d´agafar el pulsi i l´estetoscopi també!

En menys d´un minut el conductor ja té el seu tallat a les mans i se`l pren àvidament mentre el Doctor l´espera carregat amb la motxilla a la porta.

Els dos homes es dirigeixen cap al cotxe. El viage cap al domicili del pacient transcorre en el més absolut silenci que només és tallat per les indicacions de la dolça veu femenina del GPS Estan a punt d´arribar i el GPS  dona les darreres instruccions:

- Siga recto y en 500 metros gire a la derecha.

- Siga recto y en 100 metros gire a la derecha

- Em sembla que aquest GPS ens està portant a l´hort i prenent el pèl Carles!

- En 50 metros gire a la derecha y destino punto por la derecha

El conductor que no coneix la zona gira i llavors:

- Recalculando

- Merda! Ja m´he equivocat! - brama el conductor.

- Jo diria que anem bé Carles. El carrer és molt a prop. Sortim del cotxe a veure si trobem algun rètol-

Aquell petit descampat infecte és el punt final marcat pel GPS i no hi ha cap carrer. Només un edifici molt alt i al seu cantó una barraca i la porta d´entrada d'un pàrking de camions.

Les llums llargues del vehicle d'urgències il.luminen la foscor  i el motor trenca el silenci de la nit. Així que  surten a investigar,  els gossos del parking comencen a bordar intensament i al cap d´uns instants es sent com puja una persiana de l´edifici més alt. En la claror de la finestra es distingeix la silueta d´un veí que treu el nas.

El Doctor sense penaar-s'ho dues vegades pren la iniciativa i cridà:

-Escolti Senyor! És aquest el carrer Vallirana número 21?

-¿Cómo dice?

- Le pregunto si esta es la calle Vallirana. Somos del servicio de Urgencias Médicas Domiciliarias.

. Ah! Si esta es la calle Vallirana. Buenas noches! - El senyor va tornar a baixar de cop la persiana i es va tancar la finestra de llum i d'informació.

En aquell moment els dos homes, el metge i el conductor, es van mirar sense dir res però amb cara d´incredulitat i sorpresa.

-Doncs bé Carles! Suposo que ja hem arribat. Déu ésser aquella barraca que hi ha al costat del parking.

El cel blau (I)

Aquell matí un artista havia pintat el cel de blau i traços de núvols blancs amb unes lleugeres pinzellades de taronja.

La Jordina i l'avi Eusebio baixaven agafats de la mà pels carrers empedrats en direcció a la mar.A la platja es trobaven la resta de pescadors espentejant les embarcacions cap a l'aigua.
La noia va pujar a la barca d'un salt mentre l'avi acabava de carregar la cistella amb l'esmorzar, el vi i l'aigua. Els esbufecs i crits del va vinga de l´avi i l´Idrissa resaltaven sobre el lleu rumor de les onades en besar la platja. Una vegada a l´aigua l´avi va conectar el petit motor de l´embarcació mentre la noia de peu es despedia del noi negre i la resta dels pescadors agitant la mà i cridant: -Adéu, adéu, adéu!

Amb poca estona l'avi va dirigir la barqueta al mig de la petita badia deixant al seu darrera una estel.la d´escuma blanca

- Jordina agafa el timó que Jo aniré deixant les nances!

-Avi! - va protestar la noieta - Ja saps que no m'agrada que em diguis Jordina!

-Escolta maca i com coi vols que et digui?

-Doncs podries dir-me Georgina! O Jou! M'agrada més! Ja t'ho he dit més vegades! - Va espetar amb to burleta

-Mira que n'arribes a ésser de carallota! Si tens un nom ben maco!  Bé t'he d'anomenar d'alguna manera! Va, prou xerrameca i més feina! Agafa fort el timó i tracta de mantenir el rumb!

Una vegada arribats a aquest punt la Jou sabia que no podia continuar amb la broma per què l'avi es volia concentrar en l'art de la pesca. Ellsdos sempre seguien aquest petit ritual en moments com aquell.Ella es feia l'enfadada però a la fi se li acabava escapant un somriure trapella sota el nas mentre l´avi remugava. Però aquesta vegada no hi va haver somriure i es va quedar silenciosa mirant l'horitzó. L'home va continuar feinejant aliè a les cabilacions de la néta.

La noieta va mirar cap a la línea de la costa. La silueta de les cases blanques del poble i l´església es dibuixava perfectament sobre el marró de la terra i les roques. En aquell instant es va imaginar aquell paisatge  com si fos la part mengívola d' un entrepà mediterrani, a dalt una llesca de cel blau i a sota una llesca de mar, tot ben amanit amb unes gotes de tramuntana i sol mediterrani.

Ara fa un any (I)

A les cinc de la matinada del dia 1 de gener poques coses es senten pels carrers. El soroll del camíó de les escombreries trenca el silenci de la nit, mentre un gat ràpidament es refugia sota el vehicle estacionat en la zona reservada per les ambulàncies.Malgrat la senyal prou visible de prohibit l'estacionament el cotxe d´algun veí manté de forma orgullosa la seva plaça conquistada de matinada.
Si el dia 1 de gener no treballen ni les grues!
Dins de la sala reservada al personal administratiu només hi ha un metge.Les llums il.luminen tota la sala amb aquella blancor fluorescent. De manera diligent el sanitari tecleja a l´ordinador el diagnòstic de la darrera visita a l´historial mèdic del seu pacient. Sobtadament para per fer un badall. Mira un moment per la finestra i s'aixeca a estirar les cames. La màquina de cafè es troba al menjador del personal i només cal creuar un passadís. Dins el menjador taules blanques, unes cadires blaves, una nevera pel personal i un televisor al damunt. A les parets un collage amb les fotografies dels companys del sopar del centre de l'any 2009 i un taulell amb els papers del sindicat. El metge posa les monedes dins la màquina i gira el cap per veure les notícies enllaunades del Canal 3/24. El televisor té la veu silenciada i ell es centra en les notícies de darrera hora que surten a la part inferior de la pantalla.S'asseu i fa el primer xarrup de cafè del got de plàstic. Sobtadament sona el telèfon de la sala dels administratius. D´un bot es posa de peus i surt a contestar

- CAP d´urgències, li parla el Doctor Vendrell! digui?

- Ha sortit una urgència domiciliària de darrera hora. L'avis és de fa poca estona 

 El metge agafa un full i un boligraf mantenint el telèfon a l´orella.

- Em pot dir el nom i les dades del pacient? Um, ok! El pacient es diu Antonio i té 83 anys, dolor a la zona del braç, tos i problemes respiratoris. ¿alguna cosa més? ah, ok! Historial d´hipertensió, numero d´avis 124. Em pot tornar a repetir el nom complet i l´adreça? Ah ok! Antonio Cifuentes i viu al carrer Vallirana, número 21.

El principi o el final de la resta del viatge

El dia del seu 35è aniversari semblava que s´hagués aturat el temps. Allò que havia d´ésdevenir un dia feliç en companyia de la seva parella va acabar en un no res. Després de bufar les espelmes va fer un comentari que va desencadenar el final o potser el principi.

El dia que van sortir les paraules de les dues boques es va trencar alguna cosa més que el silenci amb les seves veus armonioses.

Ella semblava que parlava en polonès i Ell en xinès. Dues visions contraposades i no massa reconciliables.

Va agafar el pastís i va intentar llençar-li a la cara d´Ell. La Mar va estar a punt de fer diana. Ella no va estar de sort doncs el pastís va impactar a la fotografia de la seva família i dels seus germans. La xocolata i la nata van anar regalimant tacant la fotografia del seu casament.

Aquella tarda, la porta de casa va quedar oberta, potser massa oberta. En Joel havia marxat amb poca cosa més que la roba i el seu mòbil.

Passejant sense rumb va anar a parar davant del port de Barcelona. En aquella gran instal.lació hi havia diferents parts cadascuna amb una vida ben diferent. Es va acostar a una embarcació on hi havia una passarel.la oberta. 

Instintivament va decidir pujar en aquella embarcació. Ningú li havia demanat, ningú li havia prohibit.

El grumet va preguntar al Joel cap on anava. Ell no en tenia ni idea. El grumet li va preguntar si havia vingut a enrolar-se i treballar. Ell va respondre que si. Li va preguntar pel seu equipatge i va respondre que no en portava. No hi va haver més preguntes. El  grumet va dir, camarot número 7 i sala de màquines.

El viatge va ésser dur. La sala de màquines era un lloc calorós i hi havia moments en què la mar picada impedia caminar. El mareig va ésser constant. Més d´un dia se li van escapar les llàgrimes. Qui li havia manat enrolar-se? Sabia que la decisió l'havia pres Ell. No hi va haver gaires moments de relax .L´enginyer de màquines i els mecànics l'apressaven. Els rodaments s´havien d´engreixar de manera continuada. El sol el va poder veure ben pocs dies i només el va ajudar l´esperança d´arribar al port. Un dia mentre treballava es va adonar que el vaixell s´estava aturant. El soroll de les màquines va començar a ésser menys intens. De sobte, l´enginyer de màquines li va dir que sortís que ja havien arribat. Podia gaudir del sol i fer un passeig pel port d´Auckland. Havia arribat a Nova Zelanda.

El dia que vam perdre TV3

Avui és el primer dia sense TV3. Ja fa un parell d´hores que s'ha repetit la història i ara definitivament ens hem quedat sense La Nostra. La pantalla s´ha fos en negre com en el moment del tancament del Canal 9 a mans d'un jutge i la Policia Nacional al País Valencià.

Recordo que les primeres víctimes en caure van ésser algunes TV i ràdios públiques locals com la  TV de l´Hospitalet. Pels polítics, el responsable i l´escut era la crisi, per a mi la seva gestíó. El testimoni dels treballadors i periodistes va ésser escruixidor. Veure com l'obra i l´experiència d'uns professionals molt respectables va desaparéixer per sempre més m'indignà. No és una cosa gens agradable perdre un mitjà de comunicació local per què s´apaguen moltes coses més que un canal, s'apaguen i moren unes veus. També el mitjà de guanyar-se la vida d´aquests professionals.

Les primeres afectacions a TV3 quasibé no es van notar. Qui podia ésser capaç d´afrontar aquest gegant de la comunicació en català? Les primeres retallades  es van aplicar als pressupostos assignats pel desenvolupament de les activitats de la cadena.

Hi va haver rotació de cares doncs els professionals més joves van desaparéixer de la pantalla per què van perdre la feina i els periodistes antics i de més renom van haver de fer altres feines. Així ens vam trobar antics mítics periodistes com la Fina Brunet, la Núria Bacardit i la Laura Solé fent de reporters d´exteriors i cobrint esdeveniments. Hi va haver desaparicions sonades com la del Josep Cuni al davant d'Els Matins per passar a capitanejar un nou format i programa a les tardes i vespres de la cadena 8TV del Grup Godó i La Vanguardia, el 8 al dia. Jo que no treballo en un mitjà de comunicació i no sé un borrall del que es cou al darrera, em va donar una impressió molt i mol estranya. Per una banda vaig pensar que era el professional que buscava nous horitzons, nous reptes però també em va assetjar el dubte si era una fugida abans que no s´enfonsés el vaixell i les recompenses no fossin prou generoses.

Després va venir la destitució de la Mònica Terribas amb el canvi de Govern. El seu article:  "TV3: volem un mirall trencat"    va ésser premonitori del que havia de venir. Les seves paraules van saccejar algunes consciències però no per massa temps.

Al poc temps van haver de suprimir la TV3 internacional via satèl.lit per què era massa cara. Les produccions audiovisuals en llengua catalana  ja no van arribar a les llars dels catalans a l´exterior i d´aquells que vulguessin captar la senyal amb la seva antenna parabòlica, en canvi TVE Internacional si. Ja només es va poder seguir per internet. La supressió d´un altre canal, el dels més menuts, va venir poc després. Es va fusionar el Canal 33 amb el Canal Super 3 i tampoc ningú va dir res.

La gent en general amb el seu silenci ho aplaudia. Inclús algunes veus deien coses per l´estil "Con las necesidades sociales que tenemos, tener tantas televisiones autonómicas es un despropósito" ,"TV3 es una cadena separatista y es poco plural" i altres perles cultivades.

Hi van haver encarregats de disparar desde fora, bàsicament desde Madrid. Vaja, l'anomenada Caverna Mediàtica. Però sens dubte els que van fer més mal i que aprofitaven qualsevol petita oportunitat per posar la dinamita eren alguns polítics que disparaven desde dins. Personatges de la política com l'Albert Ribera i en Jordi Cañas de Ciutadans i l´Alícia Sánchez-Camacho del Partit Popular de Catalunya. Sempre que els veia o sentia en alguna tertúlia pensava en un antic polític, en Lerroux. Obviament mai els vaig sentir criticar en cap cas les emissions de la RTVE pública.Allò semblava monolític, intocable! Tampoc va ésser gens despreciable l'acció del Govern de la Generalitat. Com podia ésser que en el màxim òrgan directiu, la CCMA, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual, CiU posicionés a un vocal del Partit Popular amb l´actitud tant i tant agressiva demostrada en front de la llengua catalana?
Ja ho diuen: "A rio revuelto, ganancia de pescadores!"

Aspectes sonats també van ésser la supressió d'algunes corresponsalies a l'exterior com per exemple la de Sudamèrica amb la Isabel Gal-lí i la del Pere Codonyan amb la seva variant dialectal del català, el Rossellonès Les retallades van afectar als Serveis Territorials i les comarques de Catalunya. Les veus de comarques a CatRàdio també van desaparéixer en pro de la millora en la gesgtió econòmica.

Un cop força dur i molt lleig als meus ulls va ésser quan es van filtrar els sous dels treballadors. Obviament si aquesta mesura hagués anat acompanyada de la publicació de tots els sous de totes les administracions i empreses publiques del Pais amb un desglossament semblant estaria prou bé. La transparència és una qüestió que la gent demanem. Però tota! No només l´interessada!. És curiós veure com els gestors han d'estar ben retribuïts per què poden marxar i són molt necessaris. Però la resta, els soldats, els que fan la feina no poden tenir uns sous adequats. Molta gent es va posicionar en contra dels professionals i periodistes de TV3 doncs les condicions laborals del país cada cop estaven més deteriorades.  Després va venir el procés de privatització del departament comercial. Ara els anuncis, font de finançament passaven a dependres d´uns tercers. Com es podia posar en mans de competidors de l´espai comunicatiu en català, com per exemple les empreses del Grup Godó,  les fonts d'obtenir ingressos comercials pel sosteniment de la TV pública en català? Cosa molt i molt estranya als meus ulls!. Van haver de passar més de 35 anys de la meva vida per què el Grup Godó publiqués el seu diari La Vanguàrdia en la nostra llengua i només, segons diuen els rumors, després de rebre sucoses subvencions per part de la Generalitat de Catalunya i davant també l´inminent irrupció del nou diari ARA.

Tot això va anar acompanyat de vagues parcials i algunes totals.

Paral.lelament a d´altres llocs també hi va haver supressions i afectacions sonades, a TeleMadrid, al Canal 9. Mai van ésser Sants de la meva devoció per la seva línia editorial molt marcada i propera a les línies del Partido Popular però sempre em vaig solidaritzar amb els treballadors que no tenien cap culpa d'una mala gestió per part dels directius de les cadenes. El Canal 9 va ésser la primera gran cadena autonòmica que va caure, la primera fitxa de dòmino que aniria precipitant la resta.

I molta gent em preguntava per què Jo defensava tant i tant TV3 i CatRàdio?

Doncs, senzillament era la meva, la que parlava en la meva llengua, la pública i de tots.

El dia que la van crear, no va arribar al meu poble. Jo recordo que estava enfadat per què em perdia el programa Joc de Ciència de l'Urpí mentre els meus cosins de Barcelona gaudien de la nova cadena. Vam haver d´esperar un any o més.

Vaig créixer amb Els Joves, els videos músicals de l´Oh Bongònia, el MrBean, el Nan Roig. el SonGoku i l´Arale. I els divendres a la nit  amb l´humor provocatiu del Persones Humanes del Miquel Calçada. Em va ajudar a educar-me amb espais de qualitat, nous i trencadors com el Mediterrània del Doctor Ramon Folch i Guillen, l´espai del Medi Ambient amb el Capità Enciam, el Temps i els documentals fantàstics de la BBC i de l´Open University.

A casa vam veure Plats Bruts i Malats de Tele, per què a casa, no anàvem al Médico de família.

I així amb els anys vam crear víncles amb la nostra tele, malgrat les reticències de sentir al JR de Dallas parlar en català. La nostra era propera!

Ara ja no hi som a temps. Ho hem perdut tot, sanitat, educació públiques i serveis socials. Allò que havia d'eliminar-se per què no era prioritari per alguns, també ha desaparegut! Però on és la resta? On són els nostres serveis públics? Hem perdut la nostra TV i ràdio en català, i la nostra identitat i dignitat, i molts la feina!

Per què vam badar tant i tant? Encara em faig ara aquesta pregunta. Només se m´acudeix pensar repetidament aquestes frases i plorar pel que no vam saber defensar a temps.

"Primer van venir pels jueus, i jo no vaig dir res, perquè no era jueu.Després van venir pels comunistes, i jo no vaig dir res, perquè no era comunista. Després van venir pels sindicalistes, i jo no vaig dir res, perquè no era sindicalista.Després van venir per mi, i ja no quedava ningú per defensar-me"

Ara és el moment d´actuar, abans que truquin a la nostra porta i ens ho acabin arrabassant tot!

El testament dels treballadors de TV de L´Hospitalet

Somnien els androides amb ovelles elèctriques

Feia molt poc que s´havia fet fosc i els estels brillaven intensament al cel. No els havia vist en molts anys i se li feia mot estrany poder tornar-los a veure. Es va concentrar a la volta celeste i va fixar els seus ulls sobre la contel.lació d´Orió, era la seva preferida., un arquer amb el seu cinyell i la seva espasa, tens, a punt de disparar una fletxa directa al cor del seu enemic, un enemic invisible però ferotge.

Es va cansar de mirar fixament els estels i es va ajeure sobre la tendra gespa de primavera. Estava tip de dormir tants dies seguits sobre coses dures, ja fos en un banc o bé arraulit en algun portal en una postura incòmoda. Allí l´herba li feia de matalàs i almenys no li deixava l´esquena tan malament per poder treballar l'endemà.

No li agradava massa llevar-se aviat però acostumava a aixecar-se abans que obrissin el parc, sinó es veia obligat a rebre les bastonades del guarda i l'últim que desitjava era despertar d´aquella forma. A més a més, llavors havia d´esperar que els morats i les ferides li anessin curant.

Feia poc que havia tingut un ensurt en un altre parc i n´havia sortit bastant mal parat. Aquell guarda tenia molt mala fama entre tots els captaires de la zona però més encara, el gos que sempre l´acompanyava.

Ell tenia un record en forma d´una bona mossegada a la cama. Cada matí des de feia un mes es mirava la ferida, i cada dia tenia més mal aspecte. La mala alimentació i la tos persistent pel fet d´estar tants dies a la intempèrie el deixaven aixafat de mala manera.

No sabiaa com havia arribat a aquella situació però els estels que havia vist brillar li recordaven dies millors, quan tenia casa, dona i fills.

Se li feia difícil dormir aquella nit. Va cloure els ulls i va pensar en tot el cartró i paper que arreplegaria de les escombraries de la barriada de Gràcia l'endemà.

La recollida de cartró i el paper li proporcionaven algunes monedes per comprar menjar i de vegades alguna ampolla de vi, en les poques botigues on no era rebutjat pel seu mal aspecte. No li calien miralls per adonar-se en la misèria en la que es trobava obligat a viure.

No podia dormir de cap de les maneres. El dolor de la cama se li feia insuportable.Maleia amb totes les forces aquell gossot i el seu amo, però sabia de totes maneres que aquest sentiment no arreglaria res.

Se n'havia adonat molt bé com la gent s´havia anat tornant egoïsta, esquerpa i garrepa, ara això sí, eren més ecologistes que mai, i ell en podia viure d´això. Com més paper arribés a recollir, més bé li aniria la vida. Cada dissabte amb el seu carretó el portava a vendre als Encants, a prop de la plaça de les Glòries.

Rebuscant una vegada entre la brossa va trobar un llibre d´un autor estranger. No acostumava a quedar-se'ls, ni molt menys els llegia, però aquell llbre tenia un títol tan suggerent que no va poder escapar a la temptació de quedar-se'l i salvar-lo del procés de reciclatge.

Va ficar nerviosament les mans a les butxaques del seu abric com si tingués por d´haver-lo perdut i el va treure. El va obrir per la darrera pàgina i allí va trobar el paràgraf que li agradava més de tot el llibre. El va llegir lentament, amb veu alta i els ulls ben oberts cap a la nit estelada:

"Jo he vist coses que vosaltres no us creurieu mai. He vist atacar naus en flames més enllà d´Orió. He vist raigs C brillar en la foscor, a prop de la porta de Tanhaüser. Tots aquests moments es perdran com llàgrimes a la pluja. És hora de morir."

El vent sobtadament va començar a bufar i amb ell núvols de pluja van arribar.

El guarda del parc havia arribat puntual com sempre. La pluja feia estona que havia deixat de caure i l´albada feia preveure un dia clar i assolellat. Es va dirigir cap a la caseta del parc i va deslligar el seu gos.El gos va començar a córrer en direcció d´un roure alt, d'ampla capçada i de tronc gruixut de tants anys com havia viscut en aquell lloc.

Els lladrucs del gos el van espantar i es va dirigir cap al lloc d´on provenien. Sota el brancatge de l´arbre hi havia un home estés a terra, immòbil. El gos estava tens i bordava intensament però l´home desconegut del terra no va fer cap moviment, estava mort.

Relat publicat per primera vegada a la Revista Drac del "Col.legi Major Universitari Sant Jordi" de Barcelona, abril del 1993.

Copyleft by David Sanz

L'enginyer i el túnel

L'enginyer de mines s´havia tret la corbata. Avui tocava baixar al túnel en construcció, posar-se la granota i el casc blanc. Estaven en les fases finals de la construcció del nou túnel que havia d´unir les dues boques. Gràcies a la seva feina s´escurçava molt el pas entre les valls del Pirineu.
Va pujar al vehicle tot terreny per enfilar costa amunt la muntanya on es trobava la boca sud. Una corrua d'operaris sortien del seu torn mentre altres feien el sentit contrari, vers l'interior. Cares cansades, algunes rialles i algú comentant el darrer partit del Barça amb el Real Madrid.

El vehicle es començà a endinsar en la negror del túnel que s´il.luminava de tant en tant amb fluorescents i les espurnes incandescents del grup de soldadors que unien les varilles d´acer.

Després de passar la màquina Jumbo, l´encarregada de fer els forats pels explosius, van arribar al punt final. La zona restava il.luminada per algunes làmpades halògenes i les llums de la pala que extreien amb un soroll eixordador les roques de la darrera voladura.

Ell i els seus acompanyants van baixar amb la cara tibada. Es van reunir amb els capatàs i van intercanviar algunes paraules a crits tapades pel rondineig dels motors de la pala i els motors d´extracció d'aire.

En aquell moment, just en aquell moment, li van comunicar que en aquelles capes difícils de roca sedimentària havien trobat un fòssil. I no, no podien ésser restes marins o qualsevol altra cosa que els hagués permés avançar amb la voladura.En aquest cas es tractava de les restes d´un avantpassat de l´espècie humana.

-Atenció! Pareu totes les màquines i crideu als especialistes!

El far

L´Ontiveros en aquells moments estava maleïnt els seus propis osssos per la situació en què es trobava, en la “tempesta perfecta”...resumint, segons les seves paraules:

- “En el pitjor lloc i en el pitjor moment!”

Qui li havia manat enamorar-se perdudament de la Mar. Ell sempre deia que li hauria agradat ésser “mariner” de la Marina Mercant com el seu avi patern, l'Elias i com el seu pare, en Melcior. Però les circumstànscies l´havien portat després d'estudiar a l´Escola Náutica de Barcelona a aquell apartat indret de la Bretanya.

Un minúscul illot de terra vorejat per les més salvatges corrents marines i els mortífers esculls que havien segat la curta vida de molts mariners fins que els enginyers navals van decidir la construcció d´un nou far.

El far l´havien construït a finals del segle XIX i des de la seva posada en funcionament havia evitat múltiples catàstrofes nàutiques. La seva llum clara i transparent arribava tres milles enllà i el seu batec cíclic calmava als Capitans de vaixell més inquiets i més intrèpids.

Darrerament s´hi havien fet millores, un grup electrògen, espais molt més ben condicionats i s´havia canviat l´emissora de ràdio. Tenien provisions, lectura i fins i tot internet via satèl.lit!

En definitiva i segons les seves paraules:

-“Molt bonic si ets turista i només vas a gaudir d'un dia i de les magnífiques postes de sol de la Bretanya i fer alguna foto!” però que acostumava a reblar la frase tot remugant:

- “Ah, però no és el mateix amb la mar dolenta i si t´hi has de quedar més d'un dia! Si us plau, si vens a la Point du Raz emporta't les ulleres de sol! I una capelina també! ”

Malgrat tot, Ell sabia que aquella vegada era diferent. Li havia tocat fer la ronda nocturna i ja les seves impressions durant la nit havien estat desfavorables.El rum rum dels pensaments mentre vigilava la llum del far i els comandaments de la sala de màquines no el deixaven concentrar-se. Els seus pensaments eren més bé intuicions que en algun moment havia de passar alguna cosa fosca i dolenta!

Mentre avançaven les hores que s´alternaven amb les pauses per vigilar des de dalt del far amb els prismàtics nocturns, guaitar el trànsit marítim i apuntar-ho tot en la fulla de registres, mentre remugava:

-”Maleïda ISO! M'agradaria conéixer al Set Ciències que la va inventar! Ja et ben juro que li etzivaria unes quantes paraules! ”

I tot de sobte després d'un fort espectec, la llum s´apagà ies trobà davant de la més inmediata foscor! La tempesta de llamps i trons havia canviat de rumb malgrat les previsions dels homes del temps de la FranceMéteo.

-”Maleïts homes del temps de la FranceMéteo! Si fins i tot el Mauri de TV3 ho faria millor!”

I el que en principi eren rumors llunyans i una mica de vent, havia esdevingut una mar brava i agitada que feia trontollar fins i tot els fonaments del far amb les seves envestides.

Obviament, “les coses dolentes, mai venen soles”. Aquell dia s´havien conjurat, els astres, l'univers i en “Murphy” per complicar-li la vida. La porta d'entrada al far havia quedat oberta de bat a bat pel fort oratge del mar, el grup electrògen havia deixat de funcionar i inmediatament tots els aparells elèctrics, la ràdio, internet i la llum. La mar prenia allò que era seu! Estem en els seus dominis!

-”On diantres vam posar les llanternes d´emergència!

Un crit gutural va sortir de la seva gola:

-”Freddyyyy!”

El llamp que havia impactat a la finestra lateral del far, en la zona de l'habitacle ho havia esquerdat tot i Ell, el seu company, en Fred, jeia de bocaterrosa.

Presa del pànic i d´un intens moment de solitud, veia tota la magnitud de la tragèdia que li havia caigut al damunt.

S' apropà amb una por intensa al cos inmòbil i pàl.lid del seu amic. No va saber com reaccionar!

En aquells instants, recordà els fulls de registre i que un gran vaixell de mercaderies s´apropava a la costa per tal d´arribar al port de Brest i que en les seves maniobres passsaria molt proper als mortífers esculls del Point du Raz.

Es desplomà interiorment! Presa del pànic per segona vegada en menys de 2 minuts va pujar fins la cambra de màquines per valorar l´estat de la sala de màquines. I....com no podia ésser d´una altra manera, el segon grup electrògen, el d´emergència estava parat i destrossat!

El seu amic, el far, el vaixell! La seva professió de farer! Tot en orris! L´unica companyia l'udol del mar i els xiscles de les gavines.

Sense forces, ni ganes de continuar, va baixar lentament les escales de cargol fins la porta d´entrada al far, la porta de sortida al mar! Ja no s´hi podia fer res! Res de res!

TO BE CONTINUED

La setmana del desembarcament

Caram quina setmana! Si m'haguessin explicat que hauria estat tant absolutament intensa no m'ho hauria pas cregut.

He passat de l'il.lusió de conéixer per primer cop a la Nànit, als móns virtuals, paral.lels i desconcertants de Màtrix!

He de dir que la cosa es va començar a tórcer el dilluns quan em van entregar un text sobre les carícies per al seu anàlisi. També vaig descobrir que les carícies poden ésser positives o negatives!

Doncs sembla que l'univers ha conspirat tota aquesta setmana per donar-me carícies en forma de clatellot! I no només a mi!

M´he trobat inmers de nou en una batalla perduda, en un desembarcament sense victòria, sol, en  una platja de Normandia, mentre els companys d'armes del batalló pregunten que es pot fer i mentre xiulen les bales per damunt del teu clatell i esclaten les bombes fent ferits aquí i allà, sense gaire més protecció que un parell d'estructures per parapetar-se.

Un dels problemes de rebre carícies d'aquesta mena són els efectes a llarg terme doncs queden en forma d'esgarrapada emocional. Potser la vermellor i la ferida es curen però les cicatrius queden en l'invisibilitat de l´ànima.

Hi ha gent que m´aconsella sàbiament que no s´hi pot fer res!  Límits i paciència! Però sant tornem-hi!

Els marines tornen a estar al mar, a la vora de la platja. Marejats i cansats. Però amb una determinació concreta:

A partir del dilluns, o caixa o faixa!

Les paraules tenen la virtud de les llavors que poden germinar quan les condicions són les més adequades. Espero que les condicions de llum, calor i aigua millorin ben aviat, i creixin i floreixin en forma de veritables carícies.

Quan estimar massa és dependre, la solució arriba per estimar-se a un mateix i així s'aconseguir la llibertat.

Arqueologia emocional (I)

 

Són les 12 del migdia de finals del juliol i sota el sol només un parell d'ànimes. Els avis ja fa estona que han abandonat les primeres posicions darrera les tanques groques i miren amb pausada tranquilitat l'inici de les obres ben asseguts amb una cervesa fresca sota el tendal del Bar més proper. De sobte comença de nou el repiqueteig estrident i sec sobre el formigó de la nau mentre un dels obrers aparta amb desgana les tanques. En un d'aquells petits espais de silenci mentre la màquina percutora para, el noi fa un xiulet i un gest amb la mà al conductor del camió . 

El vehicle surt amb pressa amb la seva càrega de runa cap a la deixalleria mentre s'aixeca un núvol de pols i l'obrer gira el cap i tanca els ulls per esquivar l'impacte de les partícules a la seva cara.

Sota aquell sol colpidor de sobte:

• Ei Jep! Ei!

En Jep és l'encarregat de l'obra i normalment es belluga d'aquí a allà donant ordres de manera nerviosa per què les coses rutllin i sempre alerta del que fan els treballadors que estan sota les seves ordres. En Jep és alt, de cabell negre, ben cepat i com de costum no porta la camisa per estalviar-se el que ell en diu el “moreno paleta”

• Què collons vols ara Litos?
• Bé, no sé on heu deixat l'aigua.
• Per això em crides? Mira que n'arribes a ésser de talós! No us he dit a primera hora del matí que posaríem l'aigua dins el càntir i que el deixaríem a la caseta prefabricada que tenim.
• Ah, si!
• Litos que m'estàs prenent el pèl? O és que se t'ha rescalfat el casc sota el sol?
• No, Jo no!
• Va vinga! Ves a buscar el càntir i porta'l que tots beurem una mica d'aigua. No t'oblidis de posar les tanques o ens envairan els Iaios! Ja,ja!

En Carles normalment fa el que li diu en Jep sense dir ni piu, no li toca altre remei doncs està en l'escala laboral més baixa dins de l'empresa d'enderrocs Germans Garcia Pujol SL Encara queden dues hores per plegar i aquella curta caminada sota el sol fins la caseta per recollir l'aigua esdevé un petit tresor que cal gaudir-ne. Mentre, en Jep torna corrents al punt inicial on estava, esbalotat i cridant els més variats improperis als treballladors que menen la maquinària pesada.

• No se us pot deixar sols ni un moment per què em despisto i ja me l'heu liada! A veure Cogullada, t'havia demanat que comencessis a treure la runa d'aquella banda amb la retroexcavadora i no pas que em comencessis a foradar per aquí.
• Es que....
• Es que res! Agafa la retro i carrega el camíó que està esperant. Què no l'has vist? Potser us hauré de fer passar una revisió de la vista! Va Cogullada a la feina! Brama en Jep

En Jep no està en aquells moments per massa històries. L'encàrrec que han de fer per l'empresa constructora del nou edifici ha d'acabar el dia i l'hora pactats. No es poden endarrerir ni un dia més del que marca el calendari en el procés de desenrunament per què això li suposaria a l'empresa que li dona feina una penalització econòmica. I ja sabem com comencen i acaben aquestes coses, menys diners per l'amo i com si fos un efecte dómino, menys diners pel Jep i mensy diners pels treballadors en la ja seva migrada nòmina....i males cares!

De sobte aquest pensament sobre els sous quedà interromput i empetitit per la magnitud de la feina feta pel Cogullada.En una zona on no s'havia de fer cap rebaixa del terreny, la retro ja havia començat a descarnar la terra que quedava sota el formigó rescalfat i apareixien unes pedres molt ben tallades i petits fragments del que semblava un mosaic. En Jep no se'n sabia avenir del que acabava de veure. Va fer parar totes les màquines i va fer venir al seus treballadors.

• “Houston tenemos un problema! “ va dir en Jep
• No et posis dramàtic Jep que només són unes pedres cuadrades!
• Cogullada què no hi veus bé? A més a més de fotre el forat on no tocava ets incapaç d'adonar-te que aquestes pedres que estaven sota la superfície pavimentada no tenen l'aspecte natural de la roca mare. No veus que estan tallades per la mà humana
• Ah, si! Ara que ho dius si que ho veig! I fixa't que una mica més enllà es veu una altra cosa pintada.
• Cogullada, no és “Houston tenemos un problema!” és “Houston tenemos un problemón!” per què no sé si podrem continuar els enderrocs ni potser es podrà seguir les obres de construcció del nou edifici.
• Hòstia! Què dius Tio? Jo no em puc permetre estar parat cap dia! Ja saps que si no treballem no cobrem!
• Doncs t'ho haguessis repensat una mica abans de posar la cullera de la retro en aquesta zona!

En aquells moments s'apropava un casc groc, era en Carles amb el càntir ple d'aigua. En Carles era prim, baixet i una mica desgarbat. Va fer una mirada a la desfeta en el terreny i li aparegué un somriure a la cara. Es va rascar el cabell ros que li sortia sota el casc i amb una veu forta però pausada etzibà a la corrua d'operaris i l'encarregat:

• Em sembla que acabeu de fer un descobriment arqueològic! No veieu els carreus de pedra tallada i les restes del mosaic. És que no sabeu quina ciutat trepitgeu? Nois que sou de Mataró, coi! I Mataró és una ciutat d'origen romà, l'antigua Iluro romana!

Copyleft David Sanz

Descobrint tresors - The amber time machine

La nit del diumenge al dilluns vaig tenir l´oportunitat de redescobrir aquest petit tresor.

De fet el programa ja l´havia vist a La Nostra,TV3, "The amber time machine" 

No es troba a la xarxa en aquests moments. Però podeu consultar aquest video educatiu sobre l´ambre, els seus orígen, formació i propietats.

  

Ambre, vikipedia

Ámbar , wikipedia

Al Triangle els veïns decidim

Fa un temps que al Passeig de Carles Padrós/Riera de Cirera de Mataró penjava una  pancarta entre els plataners resant una frase semblant a:

Al Triangle els veïns decidim!

La primera vegada que vaig descobrir que l´anomenat Triangle era el que a Casa anomenem "el Descampat" estava al meu mecànic habitual. Aquell dia no hi vaig anar per fer una reparació al cotxe o el manteniment habitual sino per posar-m'hi una roda! Si, una roda!

Aquella mateixa nit algun malparit (sé que no s´ha d'insultar ni dir paraulotes però en aquest cas no ho puc evitar) es va agafar la molèstia de robar-me una de les rodes del cotxe. A més a més de la pèrdua material i la pèrdua econòmica que ens va suposar, va provocar que la meva dona arribés tard a la feina i que Jo perdés tot el matí fent totes aquelles petites gestions que s´han de fer: avisar a la polícia, fer la denúncia pertinent, avisar al mecànic, parlar amb la Mútua d´Assegurances, enviar faxos, etc.

El mecànic em va comentar que "el descampat" o "El Triangle" era una mala zona per aparcar doncs amb la foscor que hi regnava per les nits era una zona propícia per al robatori fàcil i també va afegir que aviat no s´hi podria aparcar doncs l'Ajuntament de Mataró planejava instal.lar-hi equipament esportiu. Vam decidir posar el nostre cotxe en un parking. Per raons econòmiques el cotxe es va haver de tornar a quedar al carrer i al cap d´un temps ens el van tornar a obrir, en aquest cas utilitzant el mètode de la palanca i deixant el cotxe com una llauna de sardines oberta amb un "Obrefàcil".

Penso de manera obvia que és un efecte de la crisis que s´ha quedat entre nosaltres desde fa uns anys i que no vol marxar.

Després de la reparació de la porta ja vam aprendre la lliço i vam decidir no aparcar més en aquell "Descampat"  infecte fins l´arribada de l'abril.

Al més d´abril es van iniciar unes obres de millora del Passeig i del clavegueram que encara duren. Els primers dies van ésser insoportables. L´acció dels percutors sobre el terra de la vorera feia un soroll eixordador que posava els nervis de punta.

Al 22M els veïns de Mataró van decidir el canvi del Govern Local per donar pas a un nou municipi governat per Joan Mora Bosch de CiU. Al mateix temps va cristal.litzar el moviment de l´indignació popular i col.lectiva d´una part dels ciutadans amb les manifestacions del #15M i l´ocupació de les places públiques.

Malgrat tot, les coses segueixen igual si no pitjor pel que fa a l´economia. Jo segueixo en atur biològic sense saber massa bé cap on tirar, ni quin nínxol laboral ocupar. El que sí que sé és que intentaré vigilar d´aprop que va passant i no ésser un simple espectador com fins ara.

A mi m´agradaria decidir també que es farà al Triangle! El que passa és que no sé on he d´acudir i pertant ho faré des d´aquest bloc.M´agradaria molt que l´alcalde Joan Mora i Bosch, CiU i tota l´oposició pensesssin que a la zona de Molins també ens fa falta una Biblioteca Pública de proximitat, a més a més del Complex Esportiu que s´està pensant fer. I espero que s´adonin també de la necessitat de compatibilitzar l´espai amb un aparcament amb prou capacitat per què els veïns de Molins, els pares i mares que porten als seus fills al Col.legi GEM i/o IES Thos i Codina, els alumnes i els visitants del futur Complex Esportiu tinguin el suficient lloc per aparcar a uns preus raonables.

I per finalitzar, mentre tot aquest somni no s'esdevé realitat, agraïr al Responsable la col.locació dels fanals al mig del Descampat...una mesura que arriba una mica tard però que posarà una mica més difícil el lladronici en aquesta zona.

Va d'història

Encara recordo quan de petit volia ésser arqueòleg, m'imagino que la pel.lícula d´Indiana Jones, "En Busca del Arca Perdida" em va impressionar.

...encara que he de dir que hi havia a la nostra casa una col.lecció de llibres de TimeLife sobre l´origen de l'home i les civilitzacions antigües que traginava damunt avall i alguna vegada llegia. Curiosament, poc temps després vaig començar 1er de BUP. Teníem l'assignatura d´Història Universal amb en Cisco Farràs. Per mi, amb 14 anys acabats de complir no feia gaire, la manera en què ens explicava l´assignatura era meravellosa i sempre acabava la lliçó amb una bibliografia complementària per si després volíem continuar llegint quelcom més. He de reconéixer que ha estat el millor professor que mai he tingut en la meva vida...cap dels professors que més endavant vaig tenir durant els estudis universitaris els recordo amb tanta sabiduria.

El nou retrobament amb la història ha anat de bracet d´un programa de Catalunya Ràdio dirigit per l´Enric Calpena amb la col.laboració de l'Oriol Jonqueras. Ambdós són capaços de transportar-me i fer viure alguns moments històrics

Us aconsello que ho escolteu

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=944

Enganxat als Reality Shows

Mai m´havia plantejat que un reality show em pogués agradar...però la veritat és que m´he quedat atrapat davant la petita pantalla observant com a partir d’un xassis, tubs doblegats, un motor, unes rodes i uns quants punts de soldadura apareixia un vehicle...però no de qualsevol tipus, no...una chopper americana completament tunejada al més pur estil ianqui.

Al final del programa els creadors de la bèstia la treuen a passejar per les grans carreteres americanes i jo des del meu sofà sembla que cavalco damunt d’una d’aquestes indomables motocicletes.

El programa no té desperdici per què entre cargol i eina, apareixen les bromes i les bronques d´aquesta família que ha creat el petit imperi de l’Orange County Choppers

Per si no fos prou, al Discovery Channel, hi ha un altre reality encara més espectacular que treu la meva vena marinera, Pesca Radical o Deadliest Catch. Aquest programa versa sobre la vida d’uns pescadors de crancs al mar de Bering que han de treballar en unes dures condicions i en unes jornades extenuants per aconseguir la seva quota de pesca durant la limitada temporada de captures. Un dels vaixells és el Nortwestern i el seu capità estrella és el Sig Hansen

Quan m’ho miro des del sofà de casa recordo la meva vella etapa de depurador on vaig passar algunes petites aventures i situacions crítiques, on més d’una vegada hauria agafat les eines i les hauria estampat contra el maleït filtre de bandes. És clar, que en aquest cas el reality que s´apropava més a la feina era el de Trabajo sucio

Entre el 9 i l'11 de març

Què estaveu fent l'onze de març del 2004?
Jo recordo que aquell dia em vaig llevar una mica tard, m'havia de preparar per anar a la feina i em feia falta una barra de pa per tal de preparar el berenar de la feina...i tot d´una, quan estava al forn d'En Rafel, vaig sentir que la dependenta parlava d'un gran atemptat.
Al pujar a casa, i encendre la televisió, em vaig quedar garratibat de veure el que havia passat.
En anar a la feina, la ràdio va quedar encesa tota l´estona i recordo haver escoltat el Sr. Acebes mentre esperava el moment d´entrar a la fàbrica.
El 14 de març, recordo que el vaig viure amb espectació i vaig fer un vot d'alegria en saber que havia guanyat les eleccions el PSOE amb en Zapatero mentre esperava que la meva dona sortís del CAP del Masnou.
No fa gaires dies que han passat les eleccions i s'ha tornat a reelegir en Zapatero del PSOE. Si no fos pel vot a la por de molts catalans i d'altres perifèrics tindríem al PP una altra vegada en el govern d´Espanya.
Durant aquests 4 darrers anys, hem hagut d´escoltar barbaritats i mitges veritats, hem vist somnis incomplerts i lleis inacabades, infraestructures enfonsades i inacabades.
De vegades fa falta que hi hagi canvis per què tot quedi igual.

Una poesia

LA PANTERA

Paris, Jardin des Plantes

Té el seu esguard tan fatigat de veure
passar els barrots, que ja res no reté.
És com si mil barrots tan sols hi hagués
i fora d'ells el món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles
que gira en cercles molt i molt petits
és tal com una dansa de força al volt d´un centre
on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil.la
s'alça sense remor. Hi entra una imatge i va
creuant la calma tensa dels seus membres
finsque en atènyer el cor deixa de ser.

R. M. Rilke