La Jordina i l'avi Eusebio baixaven agafats de la mà pels carrers empedrats en direcció a la mar.A la platja es trobaven la resta de pescadors espentejant les embarcacions cap a l'aigua.
La noia va pujar a la barca d'un salt mentre l'avi acabava de carregar la cistella amb l'esmorzar, el vi i l'aigua. Els esbufecs i crits del va vinga de l´avi i l´Idrissa resaltaven sobre el lleu rumor de les onades en besar la platja. Una vegada a l´aigua l´avi va conectar el petit motor de l´embarcació mentre la noia de peu es despedia del noi negre i la resta dels pescadors agitant la mà i cridant: -Adéu, adéu, adéu!
La noia va pujar a la barca d'un salt mentre l'avi acabava de carregar la cistella amb l'esmorzar, el vi i l'aigua. Els esbufecs i crits del va vinga de l´avi i l´Idrissa resaltaven sobre el lleu rumor de les onades en besar la platja. Una vegada a l´aigua l´avi va conectar el petit motor de l´embarcació mentre la noia de peu es despedia del noi negre i la resta dels pescadors agitant la mà i cridant: -Adéu, adéu, adéu!
Amb poca estona l'avi va dirigir la barqueta al mig de la petita badia deixant al seu darrera una estel.la d´escuma blanca
- Jordina agafa el timó que Jo aniré deixant les nances!
-Avi! - va protestar la noieta - Ja saps que no m'agrada que em diguis Jordina!
-Escolta maca i com coi vols que et digui?
-Doncs podries dir-me Georgina! O Jou! M'agrada més! Ja t'ho he dit més vegades! - Va espetar amb to burleta
-Mira que n'arribes a ésser de carallota! Si tens un nom ben maco! Bé t'he d'anomenar d'alguna manera! Va, prou xerrameca i més feina! Agafa fort el timó i tracta de mantenir el rumb!
Una vegada arribats a aquest punt la Jou sabia que no podia continuar amb la broma per què l'avi es volia concentrar en l'art de la pesca. Ellsdos sempre seguien aquest petit ritual en moments com aquell.Ella es feia l'enfadada però a la fi se li acabava escapant un somriure trapella sota el nas mentre l´avi remugava. Però aquesta vegada no hi va haver somriure i es va quedar silenciosa mirant l'horitzó. L'home va continuar feinejant aliè a les cabilacions de la néta.
La noieta va mirar cap a la línea de la costa. La silueta de les cases blanques del poble i l´església es dibuixava perfectament sobre el marró de la terra i les roques. En aquell instant es va imaginar aquell paisatge com si fos la part mengívola d' un entrepà mediterrani, a dalt una llesca de cel blau i a sota una llesca de mar, tot ben amanit amb unes gotes de tramuntana i sol mediterrani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada