Hi ha una delícada i etérea línea fina entre el blau marí i el cel blau. Si un s'ho mira bé, pensaria que el matemàtic diví és amant de l'escaire, el cartabó i els degradats de colors per separar dos matèries que de fet són les mateixes, per què són fluides, l'aigua i l´aire. I de fet cadascuna d´elles conté una part de l'altra i li dona les seves propietats.
La Jordina ho sabia prou bé això quan es capbussava i feia tombarelles en la mar. Havia de travessar la línea divisòria tot sovint per treure el nas i respirar.
Entrar al mar es convertia cada dia d'estiu en un veritable ritual. Posava la seva tovallola blava amb el dibuix del far sobre la sorra daurada i desèrtica. Després sortia corrents fins apropar-se al voraviu de l'espetec de les ones. Aprofitava el reflux de l'onada per fer uns passos ràpids i deixar la petjada marcada a l´arena tendra i mullada per després fugir corrents cap endarrera i observar com les marques dels seus peus desapareixien pentinats per l´aigua i l´escuma de les ones fluctuants.
Per què la mar no té memòria i tot ho oblida. O aparentment és així.
A la fi, el joc del gat i la rata entre ella i les ones, acabava amb un terrabastall d'esquitjos i soroll, i ella entrant de cop al mar. Un dels dies es va entossudir en atrapar l´horitzó. I aquella idea lluninosa la va verbalitzar en l'arena de la platja. Un bastó escopit per la mar va fer la resta. Un sol, una línea recta i unes línees ondulades marcaven l'objectiu. Fins i tot li va explicar a la mare que va respondre amb un
-Calla beneïta!
Tossuda com era es va entestar en la captura de l'horitzó. Intentava de totes totes cada dia aquesta tasca feixuga amb paciència. Però el maleït horitzó no es deixava atrapar. Treia el cap de l´aigua i l´obserbava rectilini, joganer i traidor a la llunyania. Realment s'estava cansant. Aquell dia es va deixar consolar per la mar. Intentava de totes totes, posar-se de cara amunt i veure el sol a través de la mar, una cosa quasibé impossible. Per què malgrat que feia esforços per enfonsar-se, acabava surant. Es va deixar emportar pel dolç bressolar de les ones fent la morta. Llavors va succeir. En enfonsar-se parcialment va atrapar l´horitzó. Ja et tinc va dir! Amb el cap mig enfonsat va veure una delicada separació. Per fora l´aire i per sota del nas l'aigua salada del mar. L'havia atrapat definitivament! Va sortir orgullosa i triomfant, regalimant aigua salada per la seva pell blanca i els seus cabells rossos. Ara podia dedicar-se a la seva activitat preferida. La cacera de petxines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada