El fotògraf del pànic

Si hi ha algunes coses que el temps acostuma a respectar són els casaments i els enterraments. Semblava com si s'establís un diàleg entre els agents meteorològics i Déu. El Marcel no sabia ben bé per què era així però l'experiència dels darrers anys l'havia portat a aquesta estranya conclusió. Feia temps que era fotògraf professional. Havia obert la seva petita botiga feia només dos anys. Un aparador amb material fotogràfic divers i una pantalla de televisió donaven la benvinguda al client. Per entrar només calia prémer el timbre per què mai deixava la porta oberta. Darrere del taulell una porta donava pas al despatx i una sala especialment habilitada per a fer els treballs fotogràfics. A les parets penjaven les cares rialleres de parelles acabades de casar, les típiques fotografies de nens amb vestit de mariner i una bellíssima actriu local prou coneguda per tots. Eren mostres veritables de la seva capacitat artística i del seu ull fotogràfic per extreure l'essència del model i del moment. Malgrat que tot havia estat pensat per captivar l'atenció del nouvingut a la botiga en relació als retrats de boda, les seves mirades sempre acabaven en una fotografia en blanc i negre que desentonava de la resta. El títol de la foto deia en anglès, primer premi World Press Photo. La Paula i el Nikola van entrar com qualsevol parella d´enamorats buscant deixar el record perfecte d'un dia tan especial per ells dos. La Paula va quedar fascinada amb la delicadesa dels retrats. El Nikola es va fixar en la fotografia en blanc i negre. Li recordava el seu poble natal dels Balcans. Van mirar i remirar. Li van preguntar pels aspectes tècnics i sobretot pel preu. Van quedar prou satisfets malgrat que el fotògraf mai els va mirar als ulls. Després d'una xerrada en veu baixa, els nuvis van acordar que es quedarien amb el fotògraf. El Nikola li va allargar la mà per formalitzar el tracte però van passar uns llargs segons abans que el Marcel reaccionés i li donés la mà també. L'encaixada de mans va segellar el pacte. En sortir el Nikola es va adreçar a la Paula amb el seu català amb accent estranger- T'hi has fixat, li ha costat donar-me la mà! La Paula va respondre-Potser és per què li faltava un dit! Per mi ha estat difícil mirar-lo directament als ulls doncs això que tingui un ull de cada color... Un de verd i un de blau. No passa sovint! El noi va assentir amb un gest i va dir-esperem que tot surti bé! És el nostre dia! I el dia va arribar radiant. Com esperaven els nuvis va fer sol. Tothom estava al seu lloc i en Marcel enllestia les protocol·làries fotos de la parella davant l'església. Va cridar - A veure grup! Més junts i un somriure! - i va disparar. Aquell moment va quedar capturat com tants d'altres. Però alguna cosa va incomodar al Marcel. No va saber per què però quan mirava pel visor va començar a entrar-li por. Normalment es sentia còmode darrere de l’objectiu. Era una barrera invisible que li donava certa protecció. Havia tardat temps a recuperar la confiança però semblava que avui s'havia esvanit. Mentre servien els plats del convit també va fer les fotos de rigor. Se sentia més calmat. Un altre cop amb la càmera als dits i protegit per la distància- A veure, taula número 7, un somriure! – i va ésser llavors quan va visualitzar aquells ulls negres. El temps es va dissoldre i va trobar-se a la guerra dels Balcans. Ell era fotoperiodista de zones en conflicte. Parapetat darrere un mur feia fotos d'un esdeveniment cruel. No podia fer més que immortalitzar la mort d'aquella colla de vilatans. Es van sentir trets i crits. El van enxampar. El van col·locar de bocaterrosa i va veure aquells ulls negres del capità Jussef. Els ulls i el somriure sorneguer li van quedar gravats. Li van trencar la càmera. Sort que havia guardat un rodet que mai van trobar. Un testimoniatge que havia quedat en un premi i una fotografia en la paret. Volia disparar però li mancava el dit que en Jussef li havia tallat.