Mars interiors

Feia una estona que l'esperaven davant de la plaça de la vila. El tot terreny estava estacionat amb el motor en marxa. La boira no era quelcom habitual en aquell poble però impedia veure amb nitidesa la façana de l'ajuntament d'estil modernista i li donava als carrers un aspecte fantasmal i ataronjat. El conductor i el guia estaven acostumats a matinar i esperar en silenci dins del vehicle. De tant en tant posaven les mans davant de la sortida de l'aire calent i se les fregaven amb força per agafar una mica d'escalfor. La Nieves va arribar amb ulls de son. Només havia tingut temps de netejar-se la cara com els gats, vestir-se a corre-cuita i fer un cafetó. Sort que la motxilla i la càmera fotogràfica se les havia preparades la nit anterior.
Va picar al vidre de la finestreta del vehicle tan bon punt va arribar mentre valorava quina explicació havia de donar per la seva tardança. Es va decidir per il·luminar la matinada d'aquell parell d'homes sorruts amb un somriure i un bon dia.
Els dos homes la van correspondre amb un bon dia. Van baixar del vehicle per ajudar-la a col·locar l'equipatge. Ella va pujar al darrere i va abaixar els seients abatibles.
-Doctora només cal que esperem a una parella d'ornitòlegs anglesos que també vénen a fer l'observació dels voltors al canyet.
-Doncs haurem d'esperar que arribin aquests tardaners, oi? Ja hi estic acostumada als períodes llargs de temps. Què és una vida humana sinó un sospir dins la immensitat dels cicles geològics? –i va continuar- Fa una mica de fred en aquest poble!– fent una gran rialla
-Sí, si esperarem. Quin remei! – i el conductor va tancar la porta del darrere amb un cop sec.
La Nieves era una paleontòloga burgalesa prou feta al fred de la seva terra i avesada a matinar. No debades els seus alumnes de grau en les excursions de pràctiques de camp l'havien batejat amb el malnom de la "toca matines" i així li va quedar.Ella quan s’en va assabentar s’ho va prendre prou bé degut al seu sentit de l’humor. Sempre s’apuntava la primera a la festa i a unes cerveses després d’una dura excursió. Era la millor manera de fer pinya amb els seus alumnes i d’arribar a ells per motivar-los i transmetre la seva passió pels fòssils. Normalment quan tocaven les onze la nit abandonava la festa. Sabia que l’endemà la catedràtica no podía fallar i que devia estar amb les piles ben carregades d’energia. La joventut i força dels seus alumnes era un tresor temporal que mai acabava resisitint poques hores de son i una llarga caminada sota el sol.No sabia per què aquella albada no havia sentit el timbre del despertador. Malgrat tot sí que recordava el somni d'aquella nit. Ella palplantada a la platja i veient la baixamar. A poc a poc el que havia estat aigua salada pentinada pel vent esdevenia una badia. Les roques properes quedaven descobertes i els petits animalons marins s'anaven amagant sota la sorra. Els ocells estaven de festa major i aprofitant l'oportunitat d'alguna presa fàcil. De sobte va començar a pujar la marea ràpidament. Va adonar-se que si no corria aviat seria engolida per l'aigua.En aquell moment va despertar.
Amb l'arribada dels anglesos van marxar del poble. Aviat van deixar endarrere les cases dels afores i van enfilar la segura carretera asfaltada plena de boira per passar als camins plens de revolts.A mesura que anaven guanyant alçada la boira anava desapareixent.
Amb les primeres clarors del dia van arribar a la zona d'alimentació dels carronyaires. Abans d'entrar a l'amagatall, la Nieves, va fer una mirada a la conca que en temps geològics havia estat un antic mar. Avui estava plena de boira. Tots els afeccionats van treure la càmera i es van posar a esperar els voltors. La Nieves va apuntar el canyet amb el teleobjectiu. La zona estava plena de restes d'animals i óssos espargits sense ordre. Entre els cossos inerts va veure una botella agafada per una mà humana. Va fer un crit d'esglai i va sortir corrents de la cabaneta. Un altre cop palplantada davant d'un paisatge, però ara, per certificar allò que havien vist els seus ulls. Un cos humà nu de bocaterrosa que agafava amb la mà una ampolla de vidre verd. Dins de l'ampolla va observar una rosa de paper amb els pètals escrits. La cara estava totalment pàl·lida i lleugerament tapada pels cabells, i els seus llavis de color morat estaven segellats amb un parell de cadenats. Estava segura que mai oblidaria aquella escena per què una marea d'emocions inexplicables la van engolir.