dilluns, 19 de febrer de 2018

En el mes dels ametllers florits






Aquell divendres no va ésser  com qualsevol altre dia dels darrers anys. De fet, Jo esperava trobar amb els meus ulls la senyal dels verds tendres de lamagada primavera darrera dels ametllers florits. Jo esperava.  Quin error més gran. Com de costum l’únic que vaig rebre van ésser els silencis més punyents i les fiblades de la tristesa més profunda.
Diuen que a mesura que et fas gran perds l innocència del nen i guanyes la saviesa del camí recorregut. Llavors ja es dona per fet i descomptat que ets incapaç de distingir la diferència entre  el dibuix dun barret i duna boa que sha menjat un elefant. Que una rosa és només una flor que cal regalar per Sant Jordi i que la guineu sescapa per què té por i no parla amb desconeguts senzillament per què no coneix el llenguatge humà. Malgrat tot això que us acabo de dir, continua essent una constant universal que només shi veu bé amb el cor per què lessencial és invisible als ulls.  
Per a mi la millor manera d´harmonitzar aquests estats grisosos i ennuvolats sempre havia estat una bona passejada vora el mar.  Vaig decidir fer un tomb per la costa del maresme fins arribar a Calella. Sabeu?  Des del mirador es poden veure unes vistes precioses del mar i també gaudir lencesa del far amb la seva llum blanca i pura. El cel blau sanava apagant  per donar pas a un capvespre de foc rogent daquells que semblen de pel.lícula. Em trobava  tant cansat de tota la jornada de treball. Els quilòmetres i les hores s´havien acumulat com un llast que no et deixa avançar. I si, ho reconec,  vaig aclucar els ulls uns segons. Em vaig despertar dun sotrac per unes veus. Ells van passar pel cantó del banc on estava assegut. La nena parlava pels descosits mentre lavi lagafava ben fort de la mà. Els vaig veure baixar per les escales que van a parar a la caleta de Rocapins. Shi van estar una bona estona. Lhome vigilava la neta recolzat en les pedres mentre ella anava d´aquí cap allà acotxant-se i recollint petxines i restes del mar. Em vaig distreure amb el far i la seva llum i els vaig acabar perdent de vista. Vaig respirar i esperar. No sabia ben bé que hi feia allí  i cada cop el capvespre manava embolicant més amb la seva foscor. A ell el van delatar primer els sorolls que feia.  Era una mica maldestre. El vaig veure com recollia fusta i lanava acumulant a la platja a una zona resguardada poc conscient de que jo l´estava espiant. A la fi no sé com ell es va acabar adonant de la meva presència i va sortir corrents esperitat com una guineu poruga. Em vaig apropar a la zona on havia estat i mhi vaig trobar un llibre a terra Tales of mistery and imagination dEdgar Allan Poe. Jo sabia que no es podia fer foc a la platja. Però vaig treure un llumí per encendre la llenya. El foc va crear un caliu màgic. Tot allò que era foscor es va il·luminar amb una tènue llum ataronjada i ombres juganeres. Ell es va presentar per què li atreia el foc. Estava en la naturalesa més profonda del seu ésser. Vam parlar. El meu anglès de pa sucat amb oli li va treure totes les seves suspicàcies i encara es va relaxar més quan va veure que estava fullejant el seu llibre. Amb el seu anglès amb accent americà em va dir que es deia Montag, Guy Montag. Em va dir que havia treballat de bomber fins que es va cremar de la seva feina. No li omplia gens ni mica.  Em va explicar com havia dedicat els seus darrers anys a aprendres de memòria el llibre que jo tenia entre mans. Ara tocava posar-hi el final em va dir. Tot d´una i sense previ avís va agafar el seu llibre i el va llençar al foc. El paper es va retorçar ferit de mort i jo em vaig quedar sorprès. Ell va somriure i em va dir que no em preocupés que sel sabia de memòria i que si estava disposat a escoltar-lo mel podria recitar per a mi. Ara les paraules escrites ja formaven part dell i ningú més podria fer desaparèixer ni el llibre ni lautor. Jo li vaig comentar que també llegia com molta altra gent del nostre país però que de cap de les maneres se macudiria llençar un volum al foc. Això el va deixar trasbalsat per què del lloc don venia només un grup molt petit estimava els llibres. Vam parlar de moltes coses més durant tota la nit i fins a trenc d´alba. Abans de despedir-nos em va preguntar quin llibre tenia entre mans en aquells moments i jo li vaig esmentar. Em va respondre. Qué curiós el títol del teu llibre és la temperatura en què crema el paper.
  




2 comentaris:

Vicenç ha dit...

Hola David,
Molt bé. No sabia que el tenies. M'agrada el teu Blog.
Ja fa molt de temps que vaig tenir la idea de fer-me un per a mi i publicar les coses que escric, ara una mica menys, però de moment s'ha quedat en no res. Ja sé que hi ha tutorials per fer-ne un però ... en fi, segur que el faré.
Llegeixo sovint les teves publicacions a Facebook. Les fotos, molt interessants. Et felicito.
Salut i fins ara.

DeSig ha dit...

Moltes gràcies Vicenç pel teu comentari. I moltes gràcies per la valoració. Aquests darrers escrits són del curs d´escriptura creativa - creació de personatges que fan al Tres Roques de Mataró, amb el Francesc Hernàndez. T´ho recomano. I espero aviat poder veure el teu blog i poder llegir els teus escrits. Les fotos les vaig fent aprofitant que també he fet alguns cursos al Tres Roques. Jo també et vaig seguint però sou més tímids que Jo alhora de publicar! ;-) Records i moltes gràcies de nou!