La bústia i la porta (0)

Sembla estrany que jo ho digui però Santa Coloma és una ciutat bella i acolorida. La primera vegada que la vaig visitar era de nit i circulava pels seus carrers amb un cert neguit per allò que es diu que de «noche todos los gatos son pardos» i a vegades és difícil deixar de banda determinats estereotips i prejudicis impressionats des de la méś tendra infantesa d’un habitant de poble. Barcelona per a mi quedava lluny, a més de quatre o cinc hores de camí, i era un caos circulatori, a més a més d’un cau de vici i perversió, penseu on situava la meva imaginació sense límits "Santako". Sense massa idea de per on passava i on anava, el meu company de feina i nit m’anava indicant la millor ruta a seguir. Ara a la dreta, després cap abaix pel carrer gran, ara pren la rambla cap a la dreta...buf!

El deure de l'oblit (II)

 

I si? I si? I si? Els i sis no valen. Proveu de repetir-los moltes vegades. Inclús si els pronuncieu d'una manera ràpida perden tot el sentit. Aquell i si, però, va quedar fixat en l'espai i el temps. Es repetia. Era un eco del passat recent. Era un i si en bucle que el portava a la casella de sortida del destí.  Per què no va dir-li res? Per què no va actuar d'alguna manera més dràstica? Bé, alguna cosa si que va fer. Va escoltar-la. Ella va començar a parlar dins del cotxe i desgranar la història. Un assegut al costat de l'altre. Així era més fàcil tot. Sense mirar-se l'un a l'altre als ulls. A mesura que brollaven les paraules de la seva boca, ella, la persona forta i valenta, la gran, enseguida es va posar a plorar. Ell no va saber com reaccionar.Ningú s'espera aquest tipus de coses de les persones que t'han portat a coll i be. Ell sabia algunes coses. Rumors. Converses mig agafades al vol i alguns esdeveniments prou sonats que ell havia presenciat. 

Al final li va dir:
-Vols que faci alguna cosa? Vols que li digui..?
-No
Semblava que les coses darrerament s'havien calmat i fins i tot milloraven. El desembre era congelat i s'atansava el Nadal. Les eleccions generals ho van paralitzar tot. Les paperetes van quedar  aparcades al sobre sèpia i blanc damunt la lleixa de manera indefinida. Tot es va aturar, excepte els i si.
A casa, pel Nadal, hi havia una cadira buida més. 

Nova

 

Hi ha coses que succeeixen de dia i no en som conscients fins que arriba la nit.

I va ésser aixi. Hi va haver una explosió a la constel.lació de l'óssa menor. Tècnicament els astrònoms en deien una nova però el fet és que l'estel Polar va deixar de brillar. Com va passar de dia dins la franja GMT+1 ningú en va ésser conscient.  I encara menys que feia 431 anys que havia deixat de lluir.

Algunes hores més tard en van fer l'observació uns astrofísics i ho van piular directament en el seu compte de American Astrophysical Society.

 

El públic en general ni es va immutar. Prous problemes hi ha per què t'hagis de preocupar per un punt de llum menys en el cel nocturn. Si la cua de l'ossa quasi bé no es veu.

 

Poc després es van abraonar els mitjans de comunicació sobre la notícia. A través d'una nota de premsa de Reuters que havia begut la nova de navegants i astrònoms. S'hi van lluïr de valent amb els titulars "L'ossa menor perd part de la cua" o "El carro ja no podrà enganxar ni els bous ni les esquelles" . Tot molt divertit i pintoresc si no fos per què ja no hi havia cap més punt de referència fiable per marcar el nord i la posició. 

 

Era clar i evident que de moment la Terra seguiria girant encara que no ho veiéssim.

 

Però les nits encara eren més fosques sense aquest petit punt de llum, tènue i difícil de descobrir a ull nu.

 

 

Tot allò que pots imaginar

 

El primer moment del dia amb les primeres llums i el primer cafè esdevenia un foc d'artificis d'idees.

Calia control.lar-ho d'alguna manera per poder tenir una bona festa major. 

Calia sincronitzar-ho tot i no fer explotar els petards a la primera de canvi, sense ordre ni concert. 

Amb una única fogonada el cel fosc del matí d´hivern s´omplia de llum, color, fum i olor a pòlvora. 

Calia fer-ho durar una mica més. Però de quina manera?  Hi havia de posar seny i que les idees arrauxades fluissin en forma de palmeres gegants de colors.

Què bonic! Almenys ho podria retenir durant uns segons.Potser, fins i tot, fer-ne una fotografia mental que acabés en forma d'escrit.

Va prémer el botó de la ràdio per tornar a la normalitat i es va fer de nit un altre vegada. La veu coneguda de la ràdio el va fer baixar a la realitat i el va acompanyar la resta del dia.

 

Els lladres d'ànimes (0)

Només  va caldre un lleuger sospir del vent. La cendra és va aixecar del palmell de la mà deixant una estela gris.
Va esternudar.
-Ja et vaig dir que era una mala idea. Tú i els teus miraments.
-L'ugly se'l va mirar amb desdeny.
-Vols callar tanoca! És el mínim que podíem fer. Jo encara tinc principis.
-Quan vas prémer el gallet a mi no m'ho va semblar pas.
-Calla fill de puta i resa un pare nostre per la memòria d'aquest pobre desgraciat.
-El pont del petroli i la sortida del sol. Era el que ell desitjava, oi?
-No Tomàs falta la bala i dir pols a pols.
Després de girar l'urna i abocar el contingut al mar els dos sicaris van desfer les seves passes pel pantalà. Cap dels dos va badar boca mentre començava a despuntar el sol.

Tal qual. M'ho va explicar l’ugly poc abans de morir quan em va entregar la bala i la llibreta vermella. Necessitava fer les paus em va dir.

Va ésser un procès lent i dolorós de desfeta orgànica, el mal ja ho té això. Us ho podeu imaginar com una voladura controlada i programada per explotar en una data sense determinar en el futur immediat. Ell que deia que ajudava a morir als amics dels seus clients és trobava en la mateixa cruïlla sense voler-ho. Però aquestes coses no es decideixen, només arriben. Des del dia que el vaig veure per primera vegada a la finestra de la quarta vam parlar.

À la ville de...

Si us he de dir la veritat, estic content. L'any ha començat força bé i he fet bona tria agafant les assignatures de BUP de ciències. L'Adela és la nova professora de biologia a l´institut. Ha vingut de Barcelona i s'explica prou bé. El tema dels glúcids m'agrada molt però se'm fa complicat. Vaig fer-me l'altre dia un esquema en DIN A3 i no m'hi ha cabut tot. A més a més no acabo d'entendre això de la ciclació de les hexoses. Es veu que aquestes molècules s'entortolliguen d'una manera o una altra i formen un cicle en l'espai quan estan en dissolució. No acabo d'imaginar-m'ho. La sort és que no tenim al Francesc Xavier de mestre doncs el meu germà li van fer una avaluació de tipus test molt difícil i això em va deixar amb una mica de por al cos per aquest any. L'Adela també ens fa l'EATP que és d'horticultura. La llàstima és que al poble som pocs i no hi ha hagut massa varietat per aquestes noves assignatures variables que han posat. A casa volien que tornés a fer mecanografia però els he acabat convencent per demanar una altra cosa que m'interessés una mica més. Estic desitjós de trepitjar el laboratori doncs em va agradar força mirar pel microscopi. Caçar aquelles amebes va ésser tot un repte l´any de primer a ciències naturals. Els de dibuix diuen que faran servir el nou ordinador PC però no sé com s´ho faran per què són uns quants a classe i només hi ha un ordinador.

Per cert l'Adela ens va fer riure a tots els de la classe de "bio". Ens va confessar que els ocells d'un arbre que té al costat de casa no la deixen dormir i que algunes vegades tampoc pot aclucar els ulls pel silenci que hi ha. Doncs el normal en un poble, no?

A l'hora del pati hem començat a patir nervis ja. Crits, xerinola i alguna broma de mal gust. N'hi ha alguns que es creuen molt simpàtics i graciosos però tenen la gràcia al cul. 

De fet, jo no m'esperava que guanyéssim. Estava complicat davant les candidatures dels altres països però es veu que el Samaranch potser ens ha ajudat. 

De tota manera hem fet via als futbolins. Jo no tinc ni un duro per posar a les màquines però miro com ho fan el C. i el S. que en tenen molta pràctica. Són els millors. La màquina dels Space Invaders et transporta a la pel.lícula de la Guerra de las Galaxias . Elles han anat per una altra banda. Mai venen amb nosaltres per què suposo es queden xerrant als jardins de la Cooperativa Nova. A mi m'hauria agradat anar-hi per veure-la i xerrar una estona però s'hauria notat massa que m'agrada així que hauré de buscar un moment més propici. Però què li he de dir llavors? Quin garbuix!

 

Les hores després del pati han transcorregut més lentes del normal. El Cisco és el que imparteix Història d´Espanya. Ens ha hagut de fer callar més d'una vegada i ens ha donat per impossibles. No ha pogut fer classe. És el millor professor que hem tingut mai i se lí'n foten davant dels seus nassos. Això dels "sshitt" que fa durant l'explicació es veu que fa gràcia. El nen de casa el C. n'hi ha comptat vint-i-dos. Es veu que en fa un llistat i s'ho apunta. Sempre està de broma. A la fi davant les súpliques de la delegada, ens han posat un televisor a l'aula per poder veure la cerimònia en directe. Això no passa sempre. Ha estat com un caramelet. Quan han dit allò de "A la ville de Barcelona" ens hem aixecat tots dels pupitres cridant i cantant. Som un pèl exagerats encara que la "madre Genoveva" s'ha posat les mans al cap de tanta cridòria. Ens han dit que estem a "l'edat del pavo". Només ha faltat això per què la cridòria fos encar més gran. Jo el més proper que recordo va ésser el Mundial de Fútbol d'Espanya del 1982 i "el Naranjito". No m'agrada el futbol i tampoc sé molt bé que s'hi cou dins d'unes olimpíades. Però hem guanyat i això és el realment important. I penso mentre miro aquest magnífic paisatge del llac i les muntanyes que quan sigui el 1992 estaré fent ja quart de la carrera de biologia i així ho espero. Serà complicada una carrera com aquesta? Em sembla que només la fan a la Universitat de Barcelona. És tot tant llunyà encara. Anem per passos que encara ens queda acabar tercer, COU i la sele. I el millor de tot, aviat baixem a Barcelona a veure l'obrea de teatre del Mikado, el planetari i el Museu de la Ciència. I pel viatge de final de curs Mallorca. Encara hem de vendre moltes paperetes dels números de la loteria. Quins nervis! 

Exercici del curs d´escriptura al Tres Roques amb el professor Francesc Hernández, crònica d'un instant d'un moment històric. 

Deu minuts per un cafè (0)

 

Les coses més senzilles acostumen a ésser les més bones. Des de que tinc ús de raó el cafè ha format part de la meva vida. De petit em despertava amb el soroll del molinet dels pares. A casa nostra el cafè es preparava com Déu mana. Directament del gra torrat. Si no hauria estat com un sacrilegi. La mare barrejava aquest or líquid negre amb un raig de llet tèbia i dues cullerades de sucre. El pare se’l prenia sol i ben calent. A petits glops, per no cremar-se, envoltat de les figures subtils dels vapors del cafè.

Jo, de manera habitual feia el mandrós al llit abans que el despertador toqués a l´horari convingut pels pares. En aquells moments en què els somnis tenen data de caducitat i cavalquen entre el dia i la nit, l´olor propera del cafè acabat de preparar m’ajudava a desvetllar-me.  Això si! Jo ni el tastava! Per a mi em reservaven un bol de llet amb galetes acompanyat de la mateixa cantarella. No veus que no t’agradarà. És amarg. Ets massa petit per pendre’n. O de vegades un no senzill i rotund. No. No. Sempre paraules negatives que descrivien alguna cosa que marcava algun tipus límit per fer-se gran. I caram si que costava superar el límit.  Era com una tanca elevada impossible de superar pel millor saltador de perxa cadet. 

Ja fa temps que he desmitificat el cafè. Forma part de la meva vida diària. És un mal necessari. És una droga tova  de la nostra societat que serveix per il.luminar la concentració laboral i anima les xerrades del mati.  Continuo perdent-me entre els vapors d’una tassa fumejant. Hi va haver un temps d´excepció. Un temps amarg. Un temps sense cafè i sucre.

El mur (The wall)

La llum del sol banyava tota la sala. Les taules estaven repartides en petits compartiments separats com si fossin cel.les d’un rusc d´abelles. El funcionari va tancar l’expedient i va fer un cop d´ull al rellotge. En menys de quinze minuts havia de sonar el timbre de final de la jornada.  Va dipositar el llapis i els bolígrafs de colors blau i vermell damunt dels dibuixos gravats a la taula. Li donava pau i tranquil·litat. Cada cosa al seu lloc, tal i com els mecànics disposen les claus angleses i les claus fixes damunt del seu taulell de treball. Estava a punt de prémer el botó de tancament de sessió de l´ordinador quan va entrar ella, esbufegant.

- Bon dia! 
- Buf un pèl i no arribo.
- Però ja sap... el trànsit ...està molt malament i no trobava aparcament. 

El noi va mirar de reüll el rellotge

- Estava a punt de tancar. Si arriba a venir un minut més tard i no l´hauria atès.
- Miri!  – la noia li va allargar un paper doblegat que va treure de la seva bossa de mà.
- Què és això? – el funcionari reticent a agafar el paper
- Miri-ho! – la noia va desplegar el paper senyalant amb el dit i els ulls inquisitius. 

El noi va tornar a mirar de reüll el rellotge.

- I? Es queda tant tranquil! – va esbufegar la noia per al cap d´una estona continuar carregant contra el noi 
- Miri és una multa d´aparcament! Sap! I no me la mereixo per què estava aparcada en un lloc que es podia fer. De fet era una zona de càrrega i descàrrega. I sap. Estava pendent d´una gata i els seus mixets que havia acabat de parir. Sap. Jo els havia de capturar per portar-los al veterinari. Poden agafar algun tipus de virus i això no ens ho podem permetre com a persones civilitzades. I a més és una funció de l´ajuntament vetllar per tots els animals domèstics, el seu benestar i salut. I no em mereixo la multa – va acabar amb un sap.

El noi va arquejar les seves celles i va posar els ulls com plats. Va deixar el bolígraf blau en el seu lloc i amb veu pausada. 

-DNI si us plau 
- Si tingui. 
- Ai! Un moment que el busco  – la noia va començar a regirar dins la bossa de mà. 

En un moment es va establir una competència per l´espai damunt de la taula entre les ulleres de sol, les ulleres de llegir, els mocadors de paper, la colònia, el pintallavis, el mòbil i la petita agenda de colors llampants amb els estris de treball del funcionari. La noia nerviosa com estava, va acabar girant la bossa i tot d´una va abocar el contingut damunt la taula desplaçant els bolígrafs i llapis del funcionari al qual se li va escapar una ganyota d´horror. 

La noia triomfal li va allargar el DNI. 

- Si és clar. El DNI. Ara li miro l´estat de l’expedient Senyora.

El noi teclejà i després d’alguns minuts  es va sentir un soroll d´impressora 

- L’expedient està tancat. Amb resultat negatiu – allargant-li el full imprès
- Què vol dir estat negatiu? – va esmentar la noia mentre recull un paper imprès
- Doncs sembla que segons la Llei 3/1990 de Circulació i segons la llei 30/1992 de procediment administratiu i segons les ordenances de l´Ajuntament vostè no por reclamar per què l´expedient està tancat i té una sanció en ferm. I segons el paper que té a les mans ha de pagar cent cinquanta euros amb vint-i-dos cèntims. Té quinze dies de termini.
- Com? – va cridar la pobra noia
- Em permetrà que apagui l´ordinador. Jo no la puc ajudar més. Pensi que ja fa cinc minuts que estic fora de la meva jornada de treball i no voldria arribar tard a casa. Disculpi’m . A més li he de comentar que no està en el departament de vies públiques i tràfic. Aquest és el departament de comunicació interdepartamental i no atenem al públic. 

El noi va sortir ràpidament apropant-se al carrer on havia deixat el cotxe. Va treure la clau i la porta no s´obria. De fet no era el seu cotxe. Una franja taronja pintada a la vorera i una enganxina verda al terra senyalaven alguna cosa que no acabava d´entendre.

La xicota de la multa va cridar:

- Ei que és el meu cotxe!  -afegint -
- Jo vaig veure les senyals que marcaven el repintat de la vorera i la reconversió en zona d´aparcament limitat. Sembla que s´ha quedat sense cotxe. Podria ajudar-me amb els gats? Si vostè em dona un cop de mà amb la meva multa, és clar! -sap- tots aquests diners de la sanció,  la quantitat de vides que poden salvar. N´estic ben segura que ens entendrem. Jo declararé el que calgui – sap –

-     El noi es va posar blanc.

     Exercici d´escriptura oposant personatges amb diferents característiques personals (obssessiu versus idealista)  al Curs d'Escriptura del Tres Roques amb el professor Francesc Hernández

"L'ambre jaune"

Historiador de la vida, naturalista curiós de mena. Passejo vora la mar i sé que no hi ha vestigis ni d´un principi ni d´un final. Observo l´horitzó.  L’aigua batega al voraviu de la platja i poleix tot el que troba. Escup bafarades salades i de tant en tant, traces de vida i mort. Poso la tovallola damunt l’arena, conscient que és un cementiri d’elefants. Garbello la terra daurada i n’agafo un sarpat mentre s´escola entre les meves mans. Dibuixo amb el dit del mig el teu món que la tramuntana s’encarrega d’esborrar. A ull nu, no hi ha gaire diferència entre un gra de sauló i tots els altres. Cal mirar-s’ho amb lupa. Un altre cop miro la frontera entre el cel i el blau marí. i reposo els ulls a trenc d´ona. Destaquen trossets de posidònies, les petxines i fragments de vidres de colors dels naufragis de les ampolles viatgeres,  sense cap rastre de la nau ni del capità. I et trobo aquí, en un lloc inaudit. El Bàltic és tant llunyà que no m´acabo de creure el que veig. Ets una partícula fonamental,  un electró  daurat que reposa després d’un llarg viatge. Et cullo de terra i et poso al palmell de la meva mà. Ets preciós sota la llum del sol. Entre el groc i el taronja. T’interrogo com si fossis la calavera d’en Hamlet. Qui t´ha perdut? O potser has caigut del blau cel? Tens l´ànima pura de l´arbre que tot ho cura amb les seves llàgrimes de reïna. El passat és ara present a les meves mans. I s´ha aturat el temps. Només queda per interpretar aquesta seqüència engolida i fossilitzada del metratge real i cruel de la vida. Fotografia única del darrer instant d’una aranya que caça una abella sota un vidre de mel.

 Curs d'escriptura al Tres Roques amb el professor Francesc Hernández

 Prosa poètica