"Lo ve o no lo ve" (fragments)

 

La mare el va mirar amb condescendència i li va dir que sortis a jugar al carrer. El Joel només feia que entrar i sortir de l’habitació aixafant tot el que estava fregat. Era una cosa que la Carla no suportava de ningú. I el seu fill s’havia acostumat a les repeticions. De vegades repetia uns saltirons i d'altres vegades frases que només tenien sentit per ell. Sempre que el seu fill repetia de manera inesgotable li venia un posat de serenor i intentava estar calmada. Tots aquells anys l’havien ensenyat a acabar acceptant la situació. Però aquell dissabte no estava per gaires romanços i amb un crit i el posat que fan les mares enfadades va aconseguir que el Joel fes el que fan els fills, fer cas. Això si! Va sortir d'estampida movent els braços com un aligot i deixant tot de petjades noves al terra acabat de fregar. No podia més.

Pensaments, fantasmes, recordats

 

-Saps què?

-Digue'm Paulina! 

-El veí del quart segona ha ...

-No em diguis! És veia tan bon home.

-Que no vas veure la furgoneta gris als peus de casa?

-Doncs no! La vida és així Tú! Què hi farem!

Jo no en sabia gaire més d'ell que les veïnes. Però molt més després de sentir aquesta conversa fugaç de balcó. La relació que vaig tenir amb ell va ésser d'una sola trobada i una única conversa. Jo estava d'informador voluntari en una carpa al mes de juliol. Era dissabte i el mercat estava bastant ple a les dotze del migdia malgrat que el sol picava de valent. D'entrada era fàcil la tasca. Donar la propaganda en mà i de tant tant explicar el nostre missatge per intentar convèncer. De gent n'hi havia de molts tipus. Des dels que passaven com si no existissis i tinguessis el do de la invisibilitat  als d'aquells que no te'ls podies treure de sobre ni amb oli bullent. Ell va aparèixer en el moment precís en què el tedi i l'aborriment començaven a torturar-nos a mi i al company de taula. De fet quan va començar amb el - Mireu nois, vull explicar-vos...- en Freddy i Jo ens vam mirar i témer el pitjor per què així començaven les batalles més llargues de molta gent. Però la història es va fer curta i encisadora. Vam saber que era republicà i es va haver d'exiliar l'any 39. Que va haver de sortir cames ajudeu-me com tantes altres persones de Mataró. Va viure gran part de la vida a França i que va retornar bastants anys més tard "de quan el Tito Paco la va espitxar". Ens va dir que va brindar amb xampany en aquell petit poble francés i va tirar petards. Se'n reia per què els veïns francesos li deien '"C'est fou, cet espagnol!". Tenia una bona jubilació i es podia permetre moltes més coses a Espanya que al país que el va acollir. Per això va venir i també per què lluitava per la llibertat.

De fet ja l'havia vist passejar pel barri amb el bastó i el caminar lent molt abans. M'hi vaig fixar per això. Jo li"n deia caminar de moixó. Diguem que pels petits passos que feia a saltirons. Després de la conversa es va fer habitual. Mirés on mirés me 'l trobava arreu, sobretot si passejava la Nanit. Assegut als bancs del passeig sota l'ombra dels plataners. O bé prenent el seu cafè amb llet i croissant tot llegint la premsa. Passava les fulles del diari de manera lenta i s'entrenia resseguint amb el dit, el fil escrit pel periodista de torn . Mentre ho feia també bellugava els llavis i els pèls del mostatxo i la barba blanca. No sabia on vivia fins que un dia el vaig veure entrar en un portal. Li va costar obrir la porta doncs anava carregat de bosses i el fet de caminar encorvat no l'ajudava. Al cap d'un temps, tot just un dia abans de sentir parlar les veïnes vaig veure una furgoneta gris judicial al portal de casa seva. Mal averany! Mai més el vaig tornar a veure i sense saber-ho del cert, em vaig donar per assabentat. Amb el temps ha esdevingut una ombra desdibuixada en els circuits neuronals dels que el vam creuar en algun moment fins que l'he recordat: al soldat republicà desconegut  fill de Salamina

 

Girona flow

Fa fred però els ànecs fan xip-xap al riu. Mentre suren, fan ones que desdibuixen els reflexos de les cases acolorides del Ter. Em distreu el soroll del bar. Sento la remor de converses llunyanes indesxifrables i el xiulet de la màquina de fer cafè de la mestressa del bar. Em faig present i escolto el dringar de les culleretes. Moviment de tasses. Tic-tac, clinc-clonc. Sento com remenen, fan una pausa llarga i passada una estona els xarrups dels comensals. Tot acaba amb el cataclac final del que deixa de sobte la tassa sobre el plat. Esternuts d'hivern entre bufandes i nens japonesos fent xerinola mentre les mares s'aixequen de la cadira per marxar. 

Es pon el sol i els reflexos del Ter es fan foscos i perden la brillantor. Les ombres de la banda dreta del Ter es retallen en les cases i finestrals de l'altra banda de riba. Encara queden restes de sol però la foscor avança a poc a poc fins arribar a la silueta de Girona. Encara queda ben assolellada la catedral. És el darrer bastió abans no caigui la nit. Ella escriu al seu diari, distreta en les seves cabòries. El lliscar de les paraules sobre el paper ni es nota. 

SMS per compassió (I)

 

 

La Claire es va presentar d´una forma poc habitual. 

- Em dic Claire, Marie Claire

Tot donant-li la ma amb el dit polze aixecat  i l'índex apuntant-lo. Ningú s'ho esperava d'entrada. El típic són dos petons a la galta. El noi es va trobar que ell va ésser l'únic en acostar-se i va quedar suspès en l'aire sense xarxa de seguretat,  en una posició avançada i incòmoda. Mentre la Claire després del ridícul fet pel noi trencava el gel amb un somriure entretallat -hi,hi,hi ! posant-se la mà a la boca com si fos una nena petita que gaudia de la seva malifeta.

Els que la coneixien sabien que era el seu ritual de presentació amb els nois que coneixia per primera vegada quan sortia de festa,

 

La bústia i la porta (0)

Sembla estrany que jo ho digui però Santa Coloma és una ciutat bella i acolorida. La primera vegada que la vaig visitar era de nit i circulava pels seus carrers amb un cert neguit per allò que es diu que de «noche todos los gatos son pardos» i a vegades és difícil deixar de banda determinats estereotips i prejudicis impressionats des de la méś tendra infantesa d’un habitant de poble. Barcelona per a mi quedava lluny, a més de quatre o cinc hores de camí, i era un caos circulatori, a més a més d’un cau de vici i perversió, penseu on situava la meva imaginació sense límits "Santako". Sense massa idea de per on passava i on anava, el meu company de feina i nit m’anava indicant la millor ruta a seguir. Ara a la dreta, després cap abaix pel carrer gran, ara pren la rambla cap a la dreta...buf!

El deure de l'oblit (II)

 

I si? I si? I si? Els i sis no valen. Proveu de repetir-los moltes vegades. Inclús si els pronuncieu d'una manera ràpida perden tot el sentit. Aquell i si, però, va quedar fixat en l'espai i el temps. Es repetia. Era un eco del passat recent. Era un i si en bucle que el portava a la casella de sortida del destí.  Per què no va dir-li res? Per què no va actuar d'alguna manera més dràstica? Bé, alguna cosa si que va fer. Va escoltar-la. Ella va començar a parlar dins del cotxe i desgranar la història. Un assegut al costat de l'altre. Així era més fàcil tot. Sense mirar-se l'un a l'altre als ulls. A mesura que brollaven les paraules de la seva boca, ella, la persona forta i valenta, la gran, enseguida es va posar a plorar. Ell no va saber com reaccionar.Ningú s'espera aquest tipus de coses de les persones que t'han portat a coll i be. Ell sabia algunes coses. Rumors. Converses mig agafades al vol i alguns esdeveniments prou sonats que ell havia presenciat. 

Al final li va dir:
-Vols que faci alguna cosa? Vols que li digui..?
-No
Semblava que les coses darrerament s'havien calmat i fins i tot milloraven. El desembre era congelat i s'atansava el Nadal. Les eleccions generals ho van paralitzar tot. Les paperetes van quedar  aparcades al sobre sèpia i blanc damunt la lleixa de manera indefinida. Tot es va aturar, excepte els i si.
A casa, pel Nadal, hi havia una cadira buida més. 

Nova

 

Hi ha coses que succeeixen de dia i no en som conscients fins que arriba la nit.

I va ésser aixi. Hi va haver una explosió a la constel.lació de l'óssa menor. Tècnicament els astrònoms en deien una nova però el fet és que l'estel Polar va deixar de brillar. Com va passar de dia dins la franja GMT+1 ningú en va ésser conscient.  I encara menys que feia 431 anys que havia deixat de lluir.

Algunes hores més tard en van fer l'observació uns astrofísics i ho van piular directament en el seu compte de American Astrophysical Society.

 

El públic en general ni es va immutar. Prous problemes hi ha per què t'hagis de preocupar per un punt de llum menys en el cel nocturn. Si la cua de l'ossa quasi bé no es veu.

 

Poc després es van abraonar els mitjans de comunicació sobre la notícia. A través d'una nota de premsa de Reuters que havia begut la nova de navegants i astrònoms. S'hi van lluïr de valent amb els titulars "L'ossa menor perd part de la cua" o "El carro ja no podrà enganxar ni els bous ni les esquelles" . Tot molt divertit i pintoresc si no fos per què ja no hi havia cap més punt de referència fiable per marcar el nord i la posició. 

 

Era clar i evident que de moment la Terra seguiria girant encara que no ho veiéssim.

 

Però les nits encara eren més fosques sense aquest petit punt de llum, tènue i difícil de descobrir a ull nu.