Deu minuts per un cafè (0)

 

Les coses més senzilles acostumen a ésser les més bones. Des de que tinc ús de raó el cafè ha format part de la meva vida. De petit em despertava amb el soroll del molinet dels pares. A casa nostra el cafè es preparava com Déu mana. Directament del gra torrat. Si no hauria estat com un sacrilegi. La mare barrejava aquest or líquid negre amb un raig de llet tèbia i dues cullerades de sucre. El pare se’l prenia sol i ben calent. A petits glops, per no cremar-se, envoltat de les figures subtils dels vapors del cafè.

Jo, de manera habitual feia el mandrós al llit abans que el despertador toqués a l´horari convingut pels pares. En aquells moments en què els somnis tenen data de caducitat i cavalquen entre el dia i la nit, l´olor propera del cafè acabat de preparar m’ajudava a desvetllar-me.  Això si! Jo ni el tastava! Per a mi em reservaven un bol de llet amb galetes acompanyat de la mateixa cantarella. No veus que no t’agradarà. És amarg. Ets massa petit per pendre’n. O de vegades un no senzill i rotund. No. No. Sempre paraules negatives que descrivien alguna cosa que marcava algun tipus límit per fer-se gran. I caram si que costava superar el límit.  Era com una tanca elevada impossible de superar pel millor saltador de perxa cadet. 

Ja fa temps que he desmitificat el cafè. Forma part de la meva vida diària. És un mal necessari. És una droga tova  de la nostra societat que serveix per il.luminar la concentració laboral i anima les xerrades del mati.  Continuo perdent-me entre els vapors d’una tassa fumejant. Hi va haver un temps d´excepció. Un temps amarg. Un temps sense cafè i sucre.