dilluns, 7 de gener de 2019

À la ville de...



Si us he de dir la veritat, estic content. L'any ha començat força bé i he fet bona tria agafant les assignatures de BUP de ciències. L'Adela és la nova professora de biologia a l´institut. Ha vingut de Barcelona i s'explica prou bé. El tema dels glúcids m'agrada molt però se'm fa complicat. Vaig fer-me l'altre dia un esquema en DIN A3 i no m'hi ha cabut tot. A més a més no acabo d'entendre això de la ciclació de les hexoses. Es veu que aquestes molècules s'entortolliguen d'una manera o una altra i formen un cicle en l'espai quan estan en dissolució. No acabo d'imaginar-m'ho. La sort és que no tenim al Francesc Xavier de mestre doncs el meu germà li van fer una avaluació de tipus test molt difícil i això em va deixar amb una mica de por al cos per aquest any. L'Adela també ens fa l'EATP que és d'horticultura. La llàstima és que al poble som pocs i no hi ha hagut massa varietat per aquestes noves assignatures variables que han posat. A casa volien que tornés a fer mecanografia però els he acabat convencent per demanar una altra cosa que m'interessés una mica més. Estic desitjós de trepitjar el laboratori doncs em va agradar força mirar pel microscopi. Caçar aquelles amebes va ésser tot un repte l´any de primer a ciències naturals. Els de dibuix diuen que faran servir el nou ordinador PC però no sé com s´ho faran per què són uns quants a classe i només hi ha un ordinador.

Per cert l'Adela ens va fer riure a tots els de la classe de "bio". Ens va confessar que els ocells d'un arbre que té al costat de casa no la deixen dormir i que algunes vegades tampoc pot aclucar els ulls pel silenci que hi ha. Doncs el normal en un poble, no?

A l'hora del pati hem començat a patir nervis ja. Crits, xerinola i alguna broma de mal gust. N'hi ha alguns que es creuen molt simpàtics i graciosos però tenen la gràcia al cul. 

De fet, jo no m'esperava que guanyéssim. Estava complicat davant les candidatures dels altres països però es veu que el Samaranch potser ens ha ajudat. 

De tota manera hem fet via als futbolins. Jo no tinc ni un duro per posar a les màquines però miro com ho fan el C. i el S. que en tenen molta pràctica. Són els millors. La màquina dels Space Invaders et transporta a la pel.lícula de la Guerra de las Galaxias . Elles han anat per una altra banda. Mai venen amb nosaltres per què suposo es queden xerrant als jardins de la Cooperativa Nova. A mi m'hauria agradat anar-hi per veure-la i xerrar una estona però s'hauria notat massa que m'agrada així que hauré de buscar un moment més propici. Però què li he de dir llavors? Quin garbuix!

 
Les hores després del pati han transcorregut més lentes del normal. El Cisco és el que imparteix Història d´Espanya. Ens ha hagut de fer callar més d'una vegada i ens ha donat per impossibles. No ha pogut fer classe. És el millor professor que hem tingut mai i se lí'n foten davant dels seus nassos. Això dels "sshitt" que fa durant l'explicació es veu que fa gràcia. El nen de casa el C. n'hi ha comptat vint-i-dos. Es veu que en fa un llistat i s'ho apunta. Sempre està de broma. A la fi davant les súpliques de la delegada, ens han posat un televisor a l'aula per poder veure la cerimònia en directe. Això no passa sempre. Ha estat com un caramelet. Quan han dit allò de "A la ville de Barcelona" ens hem aixecat tots dels pupitres cridant i cantant. Som un pèl exagerats encara que la "madre Genoveva" s'ha posat les mans al cap de tanta cridòria. Ens han dit que estem a "l'edat del pavo". Només ha faltat això per què la cridòria fos encar més gran. Jo el més proper que recordo va ésser el Mundial de Fútbol d'Espanya del 1982 i "el Naranjito". No m'agrada el futbol i tampoc sé molt bé que s'hi cou dins d'unes olimpíades. Però hem guanyat i això és el realment important. I penso mentre miro aquest magnífic paisatge del llac i les muntanyes que quan sigui el 1992 estaré fent ja quart de la carrera de biologia i així ho espero. Serà complicada una carrera com aquesta? Em sembla que només la fan a la Universitat de Barcelona. És tot tant llunyà encara. Anem per passos que encara ens queda acabar tercer, COU i la sele. I el millor de tot, aviat baixem a Barcelona a veure l'obrea de teatre del Mikado, el planetari i el Museu de la Ciència. I pel viatge de final de curs Mallorca. Encara hem de vendre moltes paperetes dels números de la loteria. Quins nervis! 




Exercici del curs d´escriptura al Tres Roques amb el professor Francesc Hernández, crònica d'un instant d'un moment històric. 

divendres, 28 de desembre de 2018

Deu minuts per un cafè (0)

 

Les coses més senzilles acostumen a ésser les més bones. Des de que tinc ús de raó el cafè ha format part de la meva vida. De petit em despertava amb el soroll del molinet dels pares. A casa nostra el cafè es preparava com Déu mana. Directament del gra torrat. Si no hauria estat com un sacrilegi. La mare barrejava aquest or líquid negre amb un raig de llet tèbia i dues cullerades de sucre. El pare sel prenia sol i ben calent. A petits glops, per no cremar-se, envoltat de les figures subtils dels vapors del cafè.

Jo, de manera habitual feia el mandrós al llit abans que el despertador toqués a l´horari convingut pels pares. En aquells moments en què els somnis tenen data de caducitat i cavalquen entre el dia i la nit, l´olor propera del cafè acabat de preparar majudava a desvetllar-me.  Això si! Jo ni el tastava! Per a mi em reservaven un bol de llet amb galetes acompanyat de la mateixa cantarella. No veus que no tagradarà. És amarg. Ets massa petit per pendren. O de vegades un no senzill i rotund. No. No. Sempre paraules negatives que descrivien alguna cosa que marcava algun tipus límit per fer-se gran. I caram si que costava superar el límit.  Era com una tanca elevada impossible de superar pel millor saltador de perxa cadet. 

Ja fa temps que he desmitificat el cafè. Forma part de la meva vida diària. És un mal necessari. És una droga tova  de la nostra societat que serveix per il.luminar la concentració laboral i anima les xerrades del mati.  Continuo perdent-me entre els vapors duna tassa fumejant. Hi va haver un temps d´excepció. Un temps amarg. Un temps sense cafè i sucre.


dissabte, 22 de desembre de 2018

El mur (The wall)


La llum del sol banyava tota la sala. Les taules estaven repartides en petits compartiments separats com si fossin cel.les d’un rusc d´abelles. El funcionari va tancar l’expedient i va fer un cop d´ull al rellotge. En menys de quinze minuts havia de sonar el timbre de final de la jornada.  Va dipositar el llapis i els bolígrafs de colors blau i vermell damunt dels dibuixos gravats a la taula. Li donava pau i tranquil·litat. Cada cosa al seu lloc, tal i com els mecànics disposen les claus angleses i les claus fixes damunt del seu taulell de treball. Estava a punt de prémer el botó de tancament de sessió de l´ordinador quan va entrar ella, esbufegant.

- Bon dia! 
- Buf un pèl i no arribo.
- Però ja sap... el trànsit ...està molt malament i no trobava aparcament. 

El noi va mirar de reüll el rellotge
- Estava a punt de tancar. Si arriba a venir un minut més tard i no l´hauria atès.
- Miri!  – la noia li va allargar un paper doblegat que va treure de la seva bossa de mà.
- Què és això? – el funcionari reticent a agafar el paper
- Miri-ho! – la noia va desplegar el paper senyalant amb el dit i els ulls inquisitius. 

El noi va tornar a mirar de reüll el rellotge.
- I? Es queda tant tranquil! – va esbufegar la noia per al cap d´una estona continuar carregant contra el noi 
- Miri és una multa d´aparcament! Sap! I no me la mereixo per què estava aparcada en un lloc que es podia fer. De fet era una zona de càrrega i descàrrega. I sap. Estava pendent d´una gata i els seus mixets que havia acabat de parir. Sap. Jo els havia de capturar per portar-los al veterinari. Poden agafar algun tipus de virus i això no ens ho podem permetre com a persones civilitzades. I a més és una funció de l´ajuntament vetllar per tots els animals domèstics, el seu benestar i salut. I no em mereixo la multa – va acabar amb un sap.

El noi va arquejar les seves celles i va posar els ulls com plats. Va deixar el bolígraf blau en el seu lloc i amb veu pausada. 

-DNI si us plau 
- Si tingui. 
- Ai! Un moment que el busco  – la noia va començar a regirar dins la bossa de mà. 

En un moment es va establir una competència per l´espai damunt de la taula entre les ulleres de sol, les ulleres de llegir, els mocadors de paper, la colònia, el pintallavis, el mòbil i la petita agenda de colors llampants amb els estris de treball del funcionari. La noia nerviosa com estava, va acabar girant la bossa i tot d´una va abocar el contingut damunt la taula desplaçant els bolígrafs i llapis del funcionari al qual se li va escapar una ganyota d´horror. 

La noia triomfal li va allargar el DNI. 
- Si és clar. El DNI. Ara li miro l´estat de l’expedient Senyora.

El noi teclejà i després d’alguns minuts  es va sentir un soroll d´impressora 

- L’expedient està tancat. Amb resultat negatiu – allargant-li el full imprès
- Què vol dir estat negatiu? – va esmentar la noia mentre recull un paper imprès
- Doncs sembla que segons la Llei 3/1990 de Circulació i segons la llei 30/1992 de procediment administratiu i segons les ordenances de l´Ajuntament vostè no por reclamar per què l´expedient està tancat i té una sanció en ferm. I segons el paper que té a les mans ha de pagar cent cinquanta euros amb vint-i-dos cèntims. Té quinze dies de termini.
- Com? – va cridar la pobra noia
- Em permetrà que apagui l´ordinador. Jo no la puc ajudar més. Pensi que ja fa cinc minuts que estic fora de la meva jornada de treball i no voldria arribar tard a casa. Disculpi’m . A més li he de comentar que no està en el departament de vies públiques i tràfic. Aquest és el departament de comunicació interdepartamental i no atenem al públic. 

El noi va sortir ràpidament apropant-se al carrer on havia deixat el cotxe. Va treure la clau i la porta no s´obria. De fet no era el seu cotxe. Una franja taronja pintada a la vorera i una enganxina verda al terra senyalaven alguna cosa que no acabava d´entendre.

La xicota de la multa va cridar:

- Ei que és el meu cotxe!  -afegint -
- Jo vaig veure les senyals que marcaven el repintat de la vorera i la reconversió en zona d´aparcament limitat. Sembla que s´ha quedat sense cotxe. Podria ajudar-me amb els gats? Si vostè em dona un cop de mà amb la meva multa, és clar! -sap- tots aquests diners de la sanció,  la quantitat de vides que poden salvar. N´estic ben segura que ens entendrem. Jo declararé el que calgui – sap –

-     El noi es va posar blanc.

     Exercici d´escriptura oposant personatges amb diferents característiques personals (obssessiu versus idealista)  al Curs d'Escriptura del Tres Roques amb el professor Francesc Hernández

dilluns, 22 d’octubre de 2018

"L'ambre jaune"



Historiador de la vida, naturalista curiós de mena. Passejo vora la mar i sé que no hi ha vestigis ni d´un principi ni d´un final. Observo l´horitzó.  Laigua batega al voraviu de la platja i poleix tot el que troba. Escup bafarades salades i de tant en tant, traces de vida i mort. Poso la tovallola damunt larena, conscient que és un cementiri delefants. Garbello la terra daurada i nagafo un sarpat mentre s´escola entre les meves mans. Dibuixo amb el dit del mig el teu món que la tramuntana sencarrega desborrar. A ull nu, no hi ha gaire diferència entre un gra de sauló i tots els altres. Cal mirar-sho amb lupa. Un altre cop miro la frontera entre el cel i el blau marí. i reposo els ulls a trenc d´ona. Destaquen trossets de posidònies, les petxines i fragments de vidres de colors dels naufragis de les ampolles viatgeres,  sense cap rastre de la nau ni del capità. I et trobo aquí, en un lloc inaudit. El Bàltic és tant llunyà que no m´acabo de creure el que veig. Ets una partícula fonamental,  un electró  daurat que reposa després dun llarg viatge. Et cullo de terra i et poso al palmell de la meva mà. Ets preciós sota la llum del sol. Entre el groc i el taronja. Tinterrogo com si fossis la calavera den Hamlet. Qui t´ha perdut? O potser has caigut del blau cel? Tens l´ànima pura de l´arbre que tot ho cura amb les seves llàgrimes de reïna. El passat és ara present a les meves mans. I s´ha aturat el temps. Només queda per interpretar aquesta seqüència engolida i fossilitzada del metratge real i cruel de la vida. Fotografia única del darrer instant duna aranya que caça una abella sota un vidre de mel.


 Curs d'escriptura al Tres Roques amb el professor Francesc Hernández
 Prosa poètica