divendres, 13 de setembre del 2019

Els lladres d'ànimes (0)


Només  va caldre un lleuger sospir del vent. La cendra és va aixecar del palmell de la mà deixant una estela gris.
Va esternudar.
-Ja et vaig dir que era una mala idea. Tú i els teus miraments.
-L'ugly se'l va mirar amb desdeny.
-Vols callar tanoca! És el mínim que podíem fer. Jo encara tinc principis.
-Quan vas prémer el gallet a mi no m'ho va semblar pas.
-Calla fill de puta i resa un pare nostre per la memòria d'aquest pobre desgraciat.
-El pont del petroli i la sortida del sol. Era el que ell desitjava, oi?
-No Tomàs falta la bala i dir pols a pols.
Després de girar l'urna i abocar el contingut al mar els dos sicaris van desfer les seves passes pel pantalà. Cap dels dos va badar boca mentre començava a despuntar el sol.
Tal qual. M'ho va explicar l’ugly poc abans de morir quan em va entregar la bala i la llibreta vermella. Necessitava fer les paus em va dir.
Va ésser un procès lent i dolorós de desfeta orgànica, el mal ja ho té això. Us ho podeu imaginar com una voladura controlada i programada per explotar en una data sense determinar en el futur immediat. Ell que deia que ajudava a morir als amics dels seus clients és trobava en la mateixa cruïlla sense voler-ho. Però aquestes coses no es decideixen, només arriben. Des del dia que el vaig veure per primera vegada a la finestra de la quarta vam parlar.